Mitjans de comunicació i internet

Començaré citant a Bozkowski (2006): "Els editors han desenvolupat projectes periodístics online més com una reacció als moviments dels seus competidors que com una recerca de nous horitzons de negoci". Quan penso en aquest tema, o en qualsevol tema referent a internet, sempre m'assalta la mateixa idea: el problema radica en no saber adaptar-nos als canvis, en què aquests canvis els estan pensant nadius analògics en una selva digital. Recentment llegia l'article "La revolució mundial de la informació" (Joseph S. Nye) qui parla d'internet com a la 3a revolució industrial. Crec que aquesta comparativa és totalment encertada: ens trobem en un moment de transició, com a tants d'altres, amb una subtil diferència: la celeritat amb la qual es produeixen aquests canvis. Sota el meu punt de vista, no crec que el debat passi tant per la pervivència, o no, del paper –tant en premsa com en llibres– si no pel canvi de negoci. És com qui vol ensenyar-te a conduir un carro de fusta quan el que es venen són cotxes amb motor. Pensem en un exemple molt trillat però no per això menys pràctic: Spotify. Ells han entès l'evolució que ha suposat l'avenç de la cultura de la propietat a la cultura de l'accés. Personalment sóc de les quals prefereix tenir accés a trilions de cançons a tenir edicions divines de cedés.

Es parla de la conversió del model de negoci per convertir-ho a la convergència digital: integració de la premsa escrita, TV, ràdio i internet. És a dir, un canvi dels escenaris vigents. I aquí radica la clau: no podem seguir pensant a canviar el guió si tenim la mateixa escenografia de sempre.

Smith (2010): "Els lectors passen quatre vegades més temps llegint les còpies impreses que les versions electròniques". Per descomptat. A qui no li agrada prendre's el cafè acompanyat del diari en paper? Per què la vida d'un depèn de la supervivència de l'altre?

Fa uns mesos, "El País" va entrevistar a Giovanni Di Lorenzo, director de "Die Zeit", va deixar anar unes opinions molt interessant, com que el futur del periodisme imprès passa per tractar els temes amb orientació i profunditat. I que internet no és l'única causa de la crisi del periodisme, sinó la falta de credibilitat i l'abandó de la qualitat. Crec que internet pot fomentar entre els ciutadans un esperit crític, ja que poder recórrer a diferents fonts d'informació hauria de repercutir positivament en la nostra manera de pensar i enfrontar-nos a les coses. A major informació, major poder. Pensem en les darreres revolucions al nord d'Àfrica on el principal protagonista ha estat Twitter, tant per organitzar-se ells, com per estar nosaltres informats. És el que s'anomena periodisme ciutadà. No hi ha cap altra experiència comparable al llarg de la història. Un altre exemple, i que ha passat aquesta mateixa setmana: la votació dels europarlamentaris sobre el fet de volar, o no, en primera classe. La reacció furibunda que es va produir a l'entorn de les xarxes socials va fer que alguns rectifiquessin el seu vot... Ah, no, que és que "se'ls va passar" a l'hora de votar... Sense comentaris, perquè suposo que tots hem pensat el mateix.

Crec que el paper té futur, però no com una còpia entre el que es publica a la xarxa i en paper: l'usuari no busca això. Les versions digitals dels diaris et permeten estar permanentment actualitzat (saber què acaba de passar, veure quin diari actualitza amb més freqüència), mentre que el paper et permet la lectura assossegada i reflexiva.

I què passa amb el consum televisiu? Doncs que també està canviant. Cada vegada més, la gent consumeix vídeos online en portals tan coneguts com Youtube. L'audiència s'ha segmentat, i ara el futur passa per la personalització del consum: volem veure les coses quan vulguem i on vulguem. I sense pauses publicitàries, a ser possible. És un consum "a la carta". I aquest és el futur. Penseu que les televisions s'han reorientat en aquest camí. Exemples boníssims són RTVE o TV3 en les seves versions digitals, on pots recuperar programes que no has pogut veure en el moment d'emissió. De fet, l'anomenen "televisió a la carta". La pregunta és: per què no aprofitar aquestes eines? En una vida cada vegada més complexa, que passem més temps fora de casa, el que s'ha de fet és facilitar la vida a l'espectador. I a més, fer-ho d'aquesta manera pot ajudar a viralitzar els vídeos, això vol dir, que els vídeos s'expandeixen entre tots aquells que en fan difusió. Però aquest és un altre tema a tractar en profunditat en un altre article.