"So ya, thought ya, might like to, go to the show..."

Ja sabeu, per la meva recent entrevista, queThe Wallés el meu disc preferit de l'univers. Molts puristes dels Floyd el situen per davall d'obres comDark Side Of The MoonoWish You Were Here, sobretot perquè el disc que tractam avui és pràcticament una obra en solitari de Roger Waters amb la col·laboració de Pink Floyd. Si mireu els crèdits (si el teniu baixat us foteu!) veureu que tots els temes són de Waters, llevat de tres (brillants) aportacions de David Gilmour i una de Bob Ezrin, el productor. Però jo sempre he sentit especial devoció pels discos crepusculars dels grans grups (Abbey Roaddels Beatles,Presencedels Zeppelin...). També hi ha molta gent que el considera un acte de vacua megalomania per part de Waters, que va forçar la sortida de Rick Wright, i l'alienació dels dos demés membres durant el procés de gestació del Mur. Però per la gent que combinam els Ramones amb els The Mars Volta sense cap problema, açò no suposa cap impediment. Allò deLess is Moreés una ximpleria.More is More.

Precisament a jo em fascina la magnitud d'aquest projecte. Com a partir d'una senzilla idea, que li va venir al cap en Roger Waters durant l'anterior gira del grup (col·locar un mur entre el grup i l'audiència), es va gestar el projecte més ambiciós de la formació fins al moment (un doble disc conceptual i dolorosament autobiogràfic, una gira que deixa la paraula "mastodòntica" en una petitesa, i una pel·lícula basada en la música i el concepte del disc, dirigida per Alan Parker i protagonitzada pel meu estimat Bob Geldof), que inevitablement, acabaria amb els Pink Floyd clàssics i donaria pas a un enfrontament –que va durar fins fa quatre dies– entre Waters i Gilmour.

Com us he dit, tot va començar a l'última data de la gira de presentació del discAnimals(que per cert, es deia "Pink Floyd In the Flesh"), a Canadà. Waters, totalment cremat per una gira que s'havia allargat massa, un grup que ja no el motivava, i una manca total de comunicació amb la seva audiència; es va atracar durant el concert a un fan, totalment extasiat, i li va escopir a la cara. En una entrevista posterior, un periodista li va demanar com seria la seva propera gira, i dels seus llavis, sense pensar, van sortir les paraules "A lo millor actuam darrere d'un mur". I a partir d'allà l'inspiració no va parar. Empraria el mur com a metàfora de l'alienació entre artista i públic en un show d'estadi, però també per l'alienació personal d'un artista que no resol els seus traumes infantils i és abocat a una vida de fama i fortuna. Empraria la seva experiència personal i s'inspiraria en la història de Syd Barrett (primer líder de Pink Floyd, una d'aquelles figures mítiques –a qui tothom li veu la genialitat menys jo–, que a finals dels seixanta es va passar amb els àcids i mai va tornar a posar els peus a terra) per crear el personatge de Pink, protagonista d'una història tràgica que serviria de fil conductor del disc.

La gravació del treball es va dur a terme entre França, los Àngeles i Nova York, degut a triquiñuelas legals per no pagar impostos a la seva estimada Gran Bretanya. Si a la tensió que regnava al si del grup li afegim el fet d'estar lluny de casa seva i les seves famílies; la nova moda al Regne Unit (el punk) que bàsicament els convertia en dinosaures vells i avorrits; i un Roger Waters cada vegada més dictatorial, sembla mentida que d'allà sortís una cosa tan meravellosa com "The Wall". És a dir, a cada nota es sent la mala llet, el ressentiment i la frustració que suraven en l'ambient, però sembla mentida que, per exemple, un David Gilmour que només accedia a estar a la mateixa habitació que Waters per raons de feina, aportés temes com "Run Like Hell" o gravés solos de guitarra antològics com el d'Another Brick In The Wall Pt. 2o, sobretot,Confortably Numb. Per mantenir el seu poder absolut, Waters va reclutar alguns col·laboradors afins a la seva causa com Bob Ezrin, l'afamat productor de Hard Rock, que va ser contractat per la seva brillant feina aWelcome To My Nightmarede (tachán!) Alice Cooper; o Michael Kamen, encarregat de les orquestracions (molts anys després treballaria amb Metallica al discS&M). Finalment, el disc sortiria a la llum l'any 1979, amb el singleAnother Brick In The Wall Pt. 2arribant al número 1 als dos costats de l'Atlàntic.

Era el moment de preparar la gira que (és curiós per un treball que critica el rock d'estadi) seria la més gegantina amb diferència de la carrera dels Pink Floyd. Efectivament, es construiria un mur entre l'audiència i el públic durant la primera meitat delshow, així que durant molts moments de la segona, tot el que veuria l'audiència seria un mur blanc. Les il·lustracions que Gerald Scarfe havia fet per la carpeta del disc serien convertides en animacions per ser projectades sobre la superfície del mur, i en ninots inflables per representar escenes comThe Trial. El primer tema del disc seria interpretat pels músics addicionals de la gira, abillats amb màscares dels membres de Pink Floyd (i ningú es donaria compte). Hi hauria lloc per la teatralitat (influència una vegada més, d'Alice Cooper), pels llargs solos de guitarra, i al final del show, la destrucció del mur per tornar a mostrar la banda al públic.

Aquí sí que se li va anar la pilota a l'amic Waters, portant el seu somni megalòman fins al límit, ja que l'elevat cost de la gira (un milió i mig de dòlars abans de començar el primer concert) i la seva complicadíssima logística, va reduir els concerts a només 31 arreu del món: 12 a Estats Units (Nova York i Los Àngeles) i 19 a Europa (Londres i Dortmund), espaiats en més d'un any. I au! Fa anys vaig aconseguir una còpia pirata d'un dels concerts de Los Àngeles i, a pesar de la mala qualitat d'una filmació arcaica, es pot apreciar perfectament l'espectacularitat, la musicalitat i la teatralitat d'aquestsshows.

Després d'aquest valgui'm Déu, qualsevol persona normal s'hagués agafat sis mesos de vacances, però afortunadament, Roger Waters no és una persona normal. Ell havia de dur encara més enfora el seu somni i rodar una pel·li sobre la seva obra magna, dirigida per ell i també per Alan Parker, director de projectes comFame(Fame!i tot). Amb uns companys de grup que ja es desentenien casalment del viatge del seu cantant. La idea d'un llargmetratge que mesclés filmacions de la gira deThe Wallamb escenes protagonitzades pel propi Waters, va ser descartada ràpidament. Ni les filmacions eren bones, ni Waters era actor. Es va optar per un film on el fil conductor era la música que escoltàvem al disc original, amb alguns temes afegits i algunes regravacions, on es mesclaven les macabres animacions de Gerald Scarfe amb escenes protagonitzades per Bob "Live Aid" Geldof, que per ser justos, ho fa collonudament. Zero diàleg, cent per cent música, acompanyada d'imatges que completaven el sentit de tot el projecte. Aquí trobem escenes mítiques com l'escola/fàbrica de salsitxes humanes, el pòdium pseudonazi deIn the Flesh, l'habitació d'hotel destrossada deOne of My Turnsi tantes altres. Alguns la critiquen com un videoclip d'hora i mitja, però allà ells. No em faran punyetera falta quan demà passat estigui gaudint d'un dels discos de la meva vida, cobrant vida davant dels meus ulls.

Fins d'aquí a quinze dies!

T'interessa la música? Visita el web "The Song Remains The Same":
www.thesongremainsthesame.es