Benvinguts, incrèduls! Probablement des d'un sentiment de deute i agraïment, aquesta secció, de tant en tant, s'apropa a aquelles figures del cinema que ens han deixat recentment… Malauradament, aquesta setmana faig un recull prou amplificat d'aquests obituaris, perquè ens han deixat il·lustres intèrprets del nostre país, actrius maleïdes, muses tarantinianes i un dels més grans compositors musicals del setè art, John Barry, el responsable (o no?) del famós tema de la saga de James Bond i guanyador de 5 Oscars… Expliquem-ho a modus d'homenatge…
Barry (1933-2011) va ser, probablement, el compositor de cinema britànic més important de tots els temps… La seva riquesa melòdica, la seva versatilitat i la seva capacitat expressiva van quedar ben demostrades a grans pel·lícules com 'Bailando con Lobos' (Dancing with Wolves, Kevin Costner, 1991), 'Memorias de África' (Out of Africa, Sydney Pollack, 1986) o els primers films del James Bond… Es considera John Barry el músic oficial de la saga, ja que va composar per a 11 pel·lícules del 007; tot i això, el tema principal i característic de la sèrie no apareix signat per ell sinó per Monty Norman… Sembla ser que Barry va substituir Norman a la primera cinta de la saga 'Agente 007 contra el Dr. No' (Terence Young, 1962), perquè els productors Albert R. Broccolli i Henry Saltzman no els hi agradava la seva feina, tot i que li van demanar a Barry que conservés el tema dels títols de crèdit… Tot just eren quatre notes de guitarra i va ser John Barry qui ho va desenvolupar tot i li va aportar força i personalitat… Barry va morir als 77 anys, víctima d'un atac de cor, sense aconseguir mai que els tribunals li donessin, ni tan sols, la co-autoria de la famosa cançó…
ÀNGELS CAIGUTS (MALEÏTS, ABANDONATS O TARANTINIANS)
Maria Schneider (1952-2011). Tornant a 'El Último Tango en París', Bertolucci va trobar, d'entre centenars de noietes, aquesta jove aspirant a actriu que, amb tan sols 20 anys, es va convertir en un paradigma de 'femme fatale' contradictori, feble i malaltís… Filla no reconeguda del actor Daniel Gelin i de la model Marie-Christine Schneider, va ser eternament identificada com a lapartenairede Marlon Brando, probablement per l'escena de la mantega i tota aquella disbauixa de sexe explícit, rodat en pla seqüència i sense el·lipsi; congelada de per vida com a nimfa de Bertolucci, es va convertir en un mite sexual als anys 70, especialment per l'anomenada 'generació de l'autocar', el 'cinema-colchón' més enllà dels Pirineus... Schneider sempre va renegar d'aquest paper; fins i tot va arribar a parlar de violació en algunes suposades escenes improvisades; però la qüestió és que aquesta nineta maleïda es va identificar sempre com a prostituta maltractada o suïcida psíquica, en un dels darrers casos de mitologia sexual desfasadament clàssica… Un estel que va cegar tothom en un moment de càsting històric, però que va esdevenir víctima d'una bellesa precoç i inquietant; a la seva desinhibició física també cal destacar la seva interpretació d'una noia perduda dins l'atracció fatal del cadàver moral encarnat per Marlon Brando…
Brando ja era Brando, però ella va ser actriu de pas en l'escàndol, involuntària responsable de l'èxit en el deliri eròtic de Bernardo Bertolucci, molt més del que ella hagués volgut i molt menys d'allò que el temps li va reconèixer… Quan va saber de la mort de l'actriu, el realitzador italià va declarar: 'La seva mort ha arribat massa aviat, abans que pogués tornar-la a abraçar i, almenys per una vegada, demanar-li perdó'… El món del cinema té les seves parts incertes, a les quals no solem recórrer, i el cas de Maria Schneider, mite i oblit, ja forma part d'algun d'aquests foscos racons…
Tura Satana (1938-2011) va ser sant i senya del cinema marginal i del exploitation més kitsch... Ballarina exòtica i cinturó negre de karate, va donar el salt al cinema de la mà, ni més ni menys, de Billy Wilder amb 'Irma la Dulce' (Irma La Douce, 1963), tot i que va ser 'Faster, Pussycat! Kill! Kill!' (1965) de l'inefable Russ Meyer, el film que la va elevar a l'estatus d'actriu de culte (juntament a les mítiques Haji i Lori Williams), gràcies al seulook(serrell impossible, escot vertiginós i les seves botes negres projectades al cel) i la seva actitud totalmentoutsider… Evidentment Quentin Tarantino s'ha servit d'ella per a desenvolupar el seu inherent esperit d'homenatge tant al dípticKill Bill(2003-04) com a la seva aportaciógrindhouse, la brutalDeath Proof(2007)…
AQUELLS SECUNDARIS TAN NOSTRES
Una de les millors i més populars actrius del nostre país, tot i anar sempre lligada al seu esplèndid físic i, per tant, a caracteritzar papers secundaris, va ser Florinda Chico (1926-2011)… Treballadora infatigable, va començar la seva singladura artística als anys 40, fent 'revista'… Tot i debutar al cinema als 50, no va ser fins a la dècada dels 60 on el seu rostre (que complia perfectament amb els cànons de bellesa, tot i que el seu físic generós la va confinar a papers determinats com el de dona de la llar o el de senyora molt estupenda) es va fer famós… Precisament en el paper de 'txatxa' es va fer força familiar, arribant al seu zènit popular juntament amb Rafaela Aparicio a la sèrie televisiva 'La casa de los Martínez'…
'Las que tienen que servir' (José María Forqué, 1967), 'Cateto a babor' (Ramón Fernández, 1970), 'Yo soy Fulana de Tal' (Pedro Lazaga, 1975), 'El divorcio que viene' (Pedro Masó, 1980) o 'El hijo del cura' (Mariano Ozores, 1982) són algunes de les pel·lícules en les que va intervenir dins el gènere que l'havia encasellat (l'anomenada 'espanyolada'…of course), però afortunadament va poder demostrar la seva vàlua interpretativa a films com 'Cría Cuervos' (Carlos Saura, 1976), 'La Casa de Bernarda Alba' (Mario Camus, 1987) o 'Jarrapellejos' (Antonio Jiménez Rico, 1988)… Quasi seixanta anys dedicada a fer-nos riure i plorar, amb la seva natural simpatia… Un gran respecte i la més profunda admiració per Florinda Chico…
També ens van deixar, dins el panorama nacional, Francisco Maestre (1958-2011), Andrés Resino (1940-2011) i José Conde (1955-2011), alguns dels secundaris més vistos, especialment a l'àmbit catòdic… Entre les actrius maleïdes, també s'hi podria incloure la nineta trencada Amparo Muñoz (1954-2011), la nostra Miss Universo de fa quasi 40 anys, així com Jane Russell (1921-2011) o la francesa Annie Girardot (1931-2011)… Des del passat dijous, la interpretació anglesa plora també la més que recent mort de Michael Gough (1917-2011), setanta anys dedicat al teatre, el cinema i la televisió, tot i que sempre serà recordat per ser el majordom Alfred Pennyworth a les quatre primeres entregues deBatmana la dècada dels 90… Fins la setmana que ve, incrèduls!
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.