Marc Riera Margarit06/03/11 0:00
TW
0

És l'única cabina de telèfon que hi ha a la ciutat. Es troba just al costat d'una petita plaça del casc antic. Sona el telèfon dins de la cabina. M'apropo i l'agafo. El silenci de la nit segueix present a través de l'auricular, segueixo preguntant si hi ha algú a l'altre costat però ningú respon. De sobte, sona una música que reconec a la primera nota. S'apaga 1 dels 3 fanals que hi han a la plaça. Sona "La chanson de Prévert" de Serge Gainsbourg i veig el vespre abraçant la nit. Em quedo en silenci, confiant en les sorpreses de la vida. Cau una carta d'un balcó, just davant de la cabina. L'obro, hi posa: "encara sents amb el mateix ritme?" I em deixo portar per un lent moviment i el cós es mou com un somriure tímid però molt sincer. Penso amb tu, i la distància amb els anys, i els anys que no serveixen per distanciar res que estigui tant lligat a un mateix.

Pel final del carrer, l'acordió de Gainsbourg segueix sonant quan obro els ulls després del meu íntim ball i et puc veure en el banc on ens vam conèixer, a l'estació on et venia a buscar encara que no fos el cap de setmana que venies, et veig a la senyal de "cedeix el pas" on vam deixar escrit un interrogant que encara ara sona.

Nit sense texans,
cabells humits,
interrogant a les mans
que obren la nit.

Hora d'enganyar l'hora,
escriure't d'amagat,
llegir-te la moda
de curar-me d'espatllat.

Llàgrima a l'espera
del comiat,
ja res és el que era,
ni l'oblit estar oblidat.

El record és un paper
sobre la roca
on vam aprendre on
s'amaga El secret.

marcriera@benmirat.net