Jordi Benejam Català i el compromís

La primera militància política va ser en el Partit Comunista Català, una formació impulsada per Víctor Colomer que, el 1930, donà lloc a la creació del Bloc Obrer i Camperol. El Partit Comunista Català va ser un partit molt minoritari, radicat en uns pocs barris obrers, que conjugava la defensa del comunisme i de la sobirania nacional de Catalunya. La seva importància rau en el fet que va ser una de les quatre organitzacions que va fundar, el 1936, el Partit Socialista Unificat de Catalunya. No obstant aquesta militància de Benejam, ell va ser sempre més sindicalista que polític.

La guerra civil
Quan s'aixequen els feixistes, Benejam ja era Secretari General de la Federació Fabril i Tèxtil de Barcelona, la més important de les que conformava la UGT. En la direcció del sindicat es trobaven també Antoni Sesé i Josep del Barrio. L'agost de 1936 és ell qui redacta i firma el manifest del sindicat per fer una crida als treballadors en la defensa de l'ordre republicà. El seu paper va prendre progressivament importància. L'octubre de 1936 és el representant de la UGT en el comiat multitudinari del vaixell rus Zirianin i iniciarà un recorregut de mítings a fàbriques i barriades, de suport a la causa dels treballadors i d'exposició del que denominaven Pla de la Victòria. Fruit d'aquest procés personal, el 21 d'octubre de 1936 entra com a conseller-regidor a l'Ajuntament de Barcelona per ratificar Carles Pi i Sunyer (ERC) com a alcalde. Jordi Benejam va vincular la seva feina a l'Ajuntament a l'àrea de Cultura i Treball i s'hi va mantenir fins el novembre de 1937. El febrer d'aquell any, Jordi Benejam fou un dels cinc oradors en el gran míting del Gran Price, juntament amb Joaquín Cortés, amic de Liberto Callejas, per la CNT, Antoni Maria Sbert, per ERC, Lluís Companys, per ERC i l'ambaixador soviètic Antonov Ovseenko.

Durant aquest primer any, el ciutadellenc va viure dos fets històrics ben de prop. El primer va ser el de figurar com a conseller d'Obres Públiques i Treball de la Generalitat en la proposta que va defensar Josep Tarradellas i que no va eixir. El segon va ser la seva proximitat als Fets de Maig, amb els enfrontaments entre milícies del PSUC i forces armades de la Generalitat per un costat i militants del POUM i de la CNT per un altre. Un dels desencadenats d'aquell desastre va ser l'assassinat d'un amic de Benejam, Antoni Sesé, dirigent del PSUC. El nostre personatge va formar la guàrdia d'honor en els seus funerals amb Joan Comorera, Josep del Barrio, Rafel Vidiella i Duran Rosell. Després del pas per la política institucional, Benejam va ser mobilitzat a l'Exèrcit de l'Est, on exercí de comissari polític en l'Agrupació d'Hospitals Militars. També, al llarg del conflicte, Jordi Benejam va assumir cada vegada responsabilitats més altes en el sindicat, passant a formar part de la comissió d'enllaç amb la CNT, i en el propi PSUC: el 1937 entrà a formar part del Comitè Central, i, el 1938, s'incorporà a la decisiva Comissió Executiva.

l'exili a França
El febrer de 1939, Jordi passà a França i fou internat al camp de Saint Cyprien, del que va fugir amagat dintre d'una ambulància. Abans de fugir, amb altres companys internats, firmaren la demanda de reunió del PSUC a l'exili. Aquesta reunió es va produir els dies 2 i 3 de març a prop de París i congregà a la major part dels dirigents del PSUC, entre ells al també menorquí, Estanislau Ruiz Ponsetí. L'Assemblea va tenir una importància cabdal: era la primera anàlisi col·lectiva després de la desfeta i era la primera vegada que es posaven en comú les expectatives pel nou temps que començava. El nostre Jordi Benejam va ser elegit per formar part de la nova direcció del partit, amb una clara majoria nacionalista sobre la tendència més seguidista del PCE.

El gener de 1940, després d'una breu estada a Nova York, Jordi Benejam entrà a Mèxic, on hi viuria fins la mort, el 1990. Amb ell també viatjava el seu germà, en Josep, i milers i milers d'exiliats.

La vida a Mèxic
Els exiliats es poden dividir en dos tipus: aquells que esperaven tornar a l'Espanya recuperada i aquells que decidien començar una segona vida des de zero. Entre aquests darrers hi podem situar Jordi Benejam. És cert que durant uns anys, fins el 1943, Jordi Benejam va mantenir una activitat política destacada en el PSUC. Ell, juntament amb molts d'altres, va organitzar la contestació en el sí del partit, una contestació que es va iniciar amb el rebuig del pacte germano-soviètic, que va continuar amb el refús del que Miquel Caminal ha denominat procés d'homogeneïtzació i de bolxevització del partit, o sigui, de depuració, i que va acabar amb la crítica frontal a la instauració, dintre del PSUC de Comorera, d'un seguidisme total de les directrius polítiques emanades de la direcció del PCE. Amb Víctor Colomer, Josep del Barrio, Duran Rossell, Josep Muní i tants altres, Jordi Benejam defensà un PSUC sobirà i independent per a un país, Catalunya, sobirà i capaç d'existir per ella mateixa. Aquesta participació, documentada, de Jordi Benejam en les disputes internes de la primera postguerra, són presents al "Llibre d'Exilis II" i confirmen el lideratge polític del ciutadellenc. Però de cada vegada aquestes batalles polítiques quedaven més enfora de l'univers personal de Benejam. Aviat va trobar feina en una empresa, Distribuïdora Atlas, dedicada al comerç, que l'obligava a viatjar contínuament pel país, i, el 1945, es va casar amb una mexicana, Concepció Domínguez, la qual cosa va significar la seva definitiva naturalització. En aquells dies, Jordi Benejam ja havia estat expulsat del PSUC.

Les seves activitats polítiques encara es van mantenir per molts anys. Aquell 1945, Jordi Benejam i molts membres que provenien del Moviment Social d'Emancipació Catalana i altres grups d'expulsats del PSUC, van constituir el Moviment Socialista de Catalunya a Mèxic, van fundar l'òrgan de premsa Endavant, dirigit per Àngel Estivill, en el que figuraven noms històrics com Jordi Benejam, Joan Fronjosà, Felip Barjau, Joan Carretero, i altres. Malgrat que el MSC va estar inicialment molt radicat a l'exili mexicà, a poc a poc experiències germanes van sorgir arreu de l'exili republicà. Sabem que Jordi Benejam hi va estar actiu fins el 1960, fins i tot tenim documentada la seva participació, aquell any, en una reunió a Paris, amb representants del Partit Comunista, que estava començant a elaborar la teoria de la reconciliació nacional. El 1968, aquell moviment socialista es va dividir en dos corrents: un socialdemòcrata, encapçalat per Josep Pallach, que donaria lloc a Reagrupament Socialista, i un altre marxista, dirigit per Joan Raventós, que seria embrió de Convergència Socialista de Catalunya. Amb els anys, tots aquells rius abocarien en el Partit Socialista de Catalunya d'avui.

El retorn a Ciutadella
Jordi Benejam va tornar a Ciutadella. Va tornar amb el seu germà, Josep. Això va ser el 1957. Malgrat que la repressió de la postguerra s'havia relaxat, encara es mantenia la persecució dels vençuts, no oblidem que aquell 1957 és el de la condemna a mort de Joan Comorera, antic company de Benejam. La condemna es va commutar després per 30 anys de presó, encara que Comorera només en va poder complir un, es va morir abans d'un any a la presó de Burgos. Bé, aquell any els germans Jordi i Josep van venir clandestinament a Espanya. A Barcelona es van poder retrobar amb tota la seva família. També van venir a Menorca, d'amagat, hi van fer uns dies, van visitar el seu cosí, el conegut pintor Bernat Benejam, i van tornar cap a Mèxic. Mai més no van venir. En Josep va morir el 1977 d'un infart. En Jordi va morir el 1990 després d'una llarga i dolorosa malaltia. Ara, amb motiu de la sortida de la seva biografia i de l'acte de gratitud que li farà l'Ajuntament, alguns dels seus fills també visitaran Menorca per primera vegada, gairebé quan es compliran cent anys que son pare va néixer a una casa del carrer de ses Andrones.