"El cine és vital per denunciar els conflictes de la nostra societat"

Com va sorgir l'argument de la pel·lícula?
Em vaig inspirar en una amiga de la infantesa. Ella es va casar als 16 anys amb un oficial de duanes que la va cobrir de regals. Dos anys i dos fills després, s'havia divorciat i s'havia tornat a casar amb un corredor d'assegurances. Cinc anys després, un altre divorci. Cada nova experiència matrimonial era amb "l'home de la seva vida". El marit del següent matrimoni semblava diferent als altres. Dos fills més, i divorci. Sobre el darrer que l'havia abandonada, li vaig demanar què faria si el tornés a veure i em va contestar "el mataria". La seva història realment em va commoure. Ella ho tenia tot per crear una bona llar. Vaig començar a escriure amb la seva història al cap, amb les anècdotes que m'havia contat sobre el seu darrer espòs, que bevia molt i que era violent.

Expliqui'ns els aspectes estètics de la pel·lícula?
Crec que el decorat és un personatge ,és, tan important com un actor o actriu: les localitzacions han de parlar-nos. M'agrada el Cinema Verité i m'inspira la realitat. Per a mi, cada pel·lícula té un color. Madame Brouette és rosa. Des del principi vam treballar amb el dissenyador artístic i el director de fotografia en aquesta direcció. Volia que els colors estiguessin els més difuminats possibles per utilitzar els paisatges com una pintura. Volia treballar amb taques de color: groc per les dones, rosa, caqui, marró, colores terrosos…, però mai el verd, no l'utilitzo.

La música és molt important en els seus films…
Quan explico una història, m'agrada contar-la per diferents mitjans: les paraules, les imatges i les melodies. Però la música no es limita als instruments, també és la veu. A Àfrica, la tradició oral és cantada. Així utilitzo tots aquests mitjans i, com en les tragèdies gregues, hi ha un cor que representa al mateix temps testimonis i a l'espectador. Aquí el cor està interpretat pels crits, aquells que a l'Àfrica transmeten la tradició.

La dona africana és el tema central dels seus projectes.
En la meva societat les dones no gaudeixen de molt respecte. Realment no tenen un lloc i sovint la seva funció és exclusivament reproductora. Suporten abusos i humiliacions i moltes no es poden divorciar perquè són econòmicament depenents. Quan es fan grans i els seus cossos es deterioren, els seus marits creuen que ja han tingut prou fills i busquen una segona esposa, més jove, normalment verge, per crear una nova família. Moltes de les dones que conec han decidit que açò és inacceptable, però estan atrapades. I si aconsegueixen fugir estan físicament fetes mal bé pels múltiples parts i maltractes soferts,. És molt difícil que puguin trobar un marit que els doni amor i estabilitat. Sentia la necessitat de dir alguna cosa sobre açò, perquè per mi la dona és sagrada.

Què ha de fer un creador al respecte?
Personalment faig pel·lícules per necessitat, ho considero vital per denunciar els conflictes de la nostra societat. El cinema és un mitjà molt important que ens pot ajudar a entendre i a resoldre problemes. El desenvolupament ha d'anar unit a l'evolució de la nostra mentalitat per a que tots i totes trobin el seu lloc. Però en una societat com la meva, on les dones no mereixen consideració, jo he de ser un testimoni. He de mostrar al món aquesta terrible cara oculta. No m'agrada el cinema només de entreteniment. Crec que ha de ser el mirall en el que els meus compatriotes es vegin i es sentin impulsats a canviar. L'obligació de l'artista en la societat és provocar i denunciar.

Extracte de l'entrevista publicada el 28-12-2004 a www.comohacercine.com/articulo.php?id_art...