Jules Verne

Segur que tots i totes recordem alguna obra d'en Verne amb un somriure, quan fugíem de les limitacions i la rutina de la vida quotidiana... Aquells llibres feien somiar en viatges i països llunyans, en gent de costums forasteres, en les profunditats del mar i de la terra i en les altituds de les serralades i del cel i més enllà de tot això, a l'espai, on encara es creia en l'existència d'habitants a la Lluna però que les distàncies ens impedien de comunicar-nos-en.

Un capitain du quinze ans, Deux ans de vacances i Michel Strogoff són els que més m'agraden, els que no em cansava de rellegir, per l'impacte que em provocaren. Més enllà d'aquestes tres novel·les, hi havia moments memorables que recordo vivament, com quan Phileas Fogg rescata a la princesa índia del terrible ritual del sati a Le tour du monde en quatre-vingts jours, o la troballa en el desert africà de restes de caravanes que mai arribaren al seu destí a Cinq semaines en ballon. O l'Índia vista des d'un elefant amb rodes mogut a vapor, a La maison à vapeur. I què dir de Deux ans de vacances i L'école des Robinsons, autèntics revulsius davant de la monotonia urbana dels mesos d'escola... Voyage au centre de la Tèrre em va donar autèntiques vitamines per al meu imaginari, com la troballa de l'home fòssil en una necròpolis prehistòrica immensa i la investigació antropològica i arqueològica a peu de troballa del professor Lidenbrock, que va marcar la meva curiositat per al futur; o el viatge subterrani entre els volcans Snæfellsjökull i Stromboli, on el meu germà i jo ens desafiàvem de fillets sobre qui arribaria més lluny pel rocallam de l'escullera del port. Però especialment Michel Strogoff, on tot era secret: la identitat del protagonista, el seu amor, la seva mare, el seu passat, el seu país, i on el correu del tsar es sotmet voluntàriament al sentit de l'honor i el deure. Allò m'impressionava perquè Strogoff, malgrat totes les adversitats, mai deixava de ser ell: era un supervivent nat i jo volia ser com ell, valenta, forta i decidida. Em fugien dels dits totes aquelles experiències i m'afamaren en recórrer món fins que pocs anys després, vaig aconseguir partir de veres a qualsevol ocasió.

Els temps em semblen dir que la meva generació va ser de les darreres (si no l'última) en llegir des de menuts Jules Verne amb desmesura. La col·lecció interminable dels Clásicos Juveniles de Historias Selección, novel·les il·lustrades amb vinyetes, ens van permetre per un mòdic preu durant dècades arribar a l'imaginació d'aquell home que, segons diuen, no viatjava. Va ser prou hàbil i enginyós com per aprofitar el potencial de ciència-ficció que oferien les novetats científiques i tècniques d'aquella època, esclatades definitivament en l'Exposició Universal de París de l'any 1888, i jugar amb elles sense oferir més dades que l'enxampessin en la seva irrealitat: aquells buits els omplien nosaltres, els lectors. No calia més.

Les generacions d'ara potser els hi sap a poc i de digestió lenta les aventures escrites per Verne. Per als ulls àvids de novetats d'una infància, adolescència i joventut actuals més exigents que mai, es creen pel·lícules, videojocs i documentals amb construccions futuristes i reconstruccions històriques tan perfectes, tan exacerbades d'estímuls que no promouen el desig de més: ni d'imaginar ni d'inventar-se coses. Només deixar-se dur per ritmes accelerats de seqüències, com si se'ns endugués un huracà. Als qui enyorem de tant en tant virtualitats més senzilles, ens queda el recurs de la nostàlgia per les sensacions nascudes d'hores de lectura en uns anys on gairebé res era complicat, i el temps passava tan a poc a poc que no existia.

Avui dia, és fàcil ser viatger. El món ha deixat de ser inhòspit i gairebé s'ha convertit en un parc temàtic. Als quinze anys ens podem carregar una motxilla a l'esquena i marxar a veure món. Ja hem perdut el compte de quants viatges s'han fet a la Lluna. El Transsiberià ha passat a ser una estranya joia obsoleta d'una Rússia que encara es cerca a si mateixa. El Discovery Channel ens ofereix documentals sobre les ètnies i els llocs més preciosos, llunyans i ocults de la Terra; encara recordo un documental on testimoniaven el primer contacte d'un grup tribal de l'Amazònia amb uns reporters occidentals armats amb l'última generació tecnològica en registre d'imatges i so, i roba high-tech: els nadius els hi fregaven la pell clara encuriosits i tossuts, pensant-se que estaven coberts de terra blanca. Jules Verne hagués pogut crear un episodi magnífic d'aquell moment, o una novel·la sencera. No tinc cap dubte que hauria tornat a ser el millor.

Al cap de la Mola de Formentera hi ha un monument dedicat a ell. Des de la Vespa, sorprenia quelcom així en aquell raconet de món, paradís supraterrestre/infracel·lestial entreverat de blanc i blau i custodiat per sargantanes desvergonyides amb la bereneta aliena. Sembla ser que en Verne li atreia molt la topografia d'aquesta illa, i va decidir salvar-la a Hèctor de Servadac, amb unes poques més, com a darrers refugis humans d'un món engolit per un tsunami. Se'l van dedicar tots els "joves d'esperit" en el 150è aniversari del seu naixement. En aquest homenatge hi entrem tots... Perquè a l'esperit no li surten tantes arrugues com a la pell, si no volem.

El pròxim llibre que cercaré d'en Jules Verne és Paris au XX siècle. Desconeguda durant més d'un segle, fou publicada en 1994, i sembla que és la visió més pessimista, clarivident i alarmant del futur que temia l'escriptor. Comença exactament el 13 d'agost de 1960...