Fernando Sabino Seguí20/02/11 0:00
TW
0

Benvinguts, incrèduls! El discurs de l'encara president de l'Acadèmia de les Arts Cinematogràfiques, llegit amb la contundència pròpia dels herois de sèrie B que tant li agraden, va fer més evident la pompositat divínica, però maquiavèlicament autista, de la ministra Ángeles González-Sinde… Un al·legat a la unitat, esquivant les basses més perilloses d'un difícil camí (potser un peregrinatge?), i que es va centrar, un altre cop, en allò de que 'l'internet és la salvació del cinema'… Queda clar que De la Iglesia pateix una evident síndrome d'Estocolm cultural per part dels internautes… La qüestió realment important és que, per primera vegada en la història, una cinta parlada en català es va aixecar com la gran guanyadora dels nostres guardons cinematogràfics; 'Pa Negre' d'Agustí Villaronga es va emportar nou premis força importants sense fer gaire enrenou ni encendre altres pol·lèmiques… hi ha que tenir en compte la presència de nombrosos 'annonymous' internàutics als afores de la festa, protestant per la llei Sinde antidescàrregues, al crit de 'ja sabem els guanyadors' o 'internet és lliure'…

El sempre maleït Villaronga, amb el seu complex discurs cinematogràfic al voltant de la magnífica novel·la homònima d'Emili Teixidor, ha confeccionat una història de fantasmes i de les fantasies infantils d'un al·lotet que descobreix l'amargant subtext moral de la postguerra espanyola dins un paisatge habitat, fonamentalment, per les irreals i vergonyoses mentires dels adults… Les revelacions Francesc Colomer i una emocionadíssima Marina Comas i les actrius Laia Marull i Nora Navas van veure recompensades les seves nominacions… Millor pel·lícula, millor director, millor guió adaptat, millor direcció artística i millor direcció de fotografia es van afegir perquè el carismàtic realitzador de cintes com 'Tras el Cristal' o 'El mar' sortís victoriós d'aquesta estigmatitzada edició d'aniversari… vint-i-cinc anys,of course… i plens de pol·lèmiques…

La vicepresidenta de la Acadèmia, Icíar Bollaín, peça col·lateral del problema, va ser una ferma competidora del director mallorquí, però 'También la Lluvia', el mosaic a tres bandes de la explotació colonialista espanyola passada i present, es va despenjar al final i es va plantar en el tercer premi… S'havia emportat el primer premi de la nit, millor actor secundari per a un Karra Elejalde amb 'xerrameca', va aportar un Goya més (i van nou) per al compositor Alberto Iglesias, i va tancar el trio amb el premi a la millor direcció de producció… També tres premis es va emportar la sorprenent 'Buried' de Rodrigo Cortés: el guió original de Chris Sparling, millor so i millor muntatge, eines fonamentalísimes per a crear aquesta sensació de superproducció sense sortir d'un taüt i comptant amb un sol actor, la star hollywoodenca Ryan Reynolds…

El canadenc no va guanyar el premi a la millor interpretació masculina protagonista, que va ser per a Javier Bardem, que ja en suma cinc i es converteix en l'actor més guardonat de la nostra història recent… Com va fer a Cannes, li va dedicar el guardó a la seva dona, la Pe, tot i que aquesta vegada també va tenir paraules pel seu fill acabat de néixer… Un dels premiats més simpàtics, també futur papà amb una de les nostres actrius més internacionals Leonor Watling, va ser Jorge Drexler, que al seu Oscar li afegeix un Goya a la millor cançó pel tema de 'Lope'…

Per molt que sembli que en aquesta edició dels Goyas s'ha muntat el gran merder, Jimmy Jump inclòs, la veritat és que la gala va ser un xic avorrida, tot i el marcat accent de la nostra llengua… El presentador, Andreu Buenafuente, s'havia lluït com a mestre de cerimònies en una introducció perfectament enganxada i força càustica, però quan va aparèixer Jump va mostrar la seva habilitat per a sortir-se del guió amb encert: 'Como catalán me avergüenzo del tipo imbécil este que acaba de salir' (ooooppppsss…). L'omnipresència catalana es va completar amb un dels moments més emotius de la nit: la pujada a l'escenari de Pasqual Maragall per recollir el premi per a 'Bicicleta, Cu­chara, Manzana', documental sobre la seva malaltia: el mal d'Alzheimer…

Finalment, i després de l'emotiu homenatge al Goya de Honor, Mario Camus, el premi a la millor pel·lícula hispanoamericana va ser per a 'La Vida de los Peces' del xilè Matías Bize i el de millor pel·lícula europea va ser per a 'El Discurso del Rey', que aquella mateixa nit, a Londres, s'emportava set premis BAFTA de la acadèmia britànica… Però, un cop acabat tot, el record que queda és la trista figura d'Álex de la Iglesia i la tensió amb la seva parella de la nit, la ministrísima González-Sinde… De les quinze candidatures de la seva 'Balada Triste de Trompeta' només dues van cristalitzar: els de millor perruqueria i maquillatge, claus per recrear aquell circ barroc i macabre, i els millors efectes especials… De la Iglesia, en canvi, va tenir el seu gran moment de protagonisme amb el seu darrer discurs com a president…

'Los internautas son nuestro público. No tenemos miedo a internet, que es la salvación de nuestro cine', va dir abans de marxar. 'Hay que entender el negocio del cine de otra manera, porque las reglas del juego han cambiado, lo que antes valía ahora no vale, y ya no hay marcha atrás'… De la Iglesia va recordar als presents que 'sin público esto del cine no tiene sentido', tot i que va reconèixer que els que abans anaven a les sales de projecció ara veuen les pel·lícules davant la pantalla del seu PC i de franc…' Estos han sido los dos años más felices de mi vida', va dir com a final de camí emocionat a la seva intervenció… Va ser un gran comiat… Un adéu amb regust de crisi…

Tots els camins tenen un final… El meu (literalment parlant, és clar) arriba aviat, ja que em trobo a pocs quilòmetres de Santiago de Compostel·la, fent el meu particular peregrinatge personal… Tot i així, el nostre camí cinematogràfic segueix, amb internet o sense, i cada setmana cal recordar que sempre quedaran coses que mai no creuríeu… Fins la setmana que ve, amics incrèduls!