Marc Riera Margarit30/01/11 0:00
TW
0

2 graus sota zero marca el termòmetre del cotxe. Poses la calefacció al nivell 5, el més alt, però fins que no agafes l'autopista i portes 7 minuts amb la cinquena marxa la calor no s'imposa al teu cos. Són les set del matí i la cua de cada dia. A la ràdio, les notícies de cada dia amb diferents noms i cognoms però amb els mateixos titulars. Estàs aturada just en aquell punt on cada dia penses en girar. És una desviació que porta a l'autopista fins la muntanya. Atures la ràdio i poses un cd de Leonard Cohen. Et ve al cap que és el primer matí de molts anys que canvies la ràdio per música. Amb un somriure que amaga un secret amb tu mateixa, penses en agafar aquesta carretera. Penses en trucar a la feina i dir-li al teu cap que avui no aniràs a treballar perquè simplement, marxes cap en direcció contrària. Així ho fas, truques des del cotxe –amb els "mans lliures"– i li dius: "No puc venir a treballar perquè no arribaré a temps, agafo una direcció contrària a la de cada dia per perdre'm". Penges immediatament i gaudeixes imaginant la cara que haurà fet el teu cap.

Arribes al poble perdut que esperaves arribar. Esmorzes un croissant de xocolata, un cafè amb llet i aigua mineral. Passeges entre la neu. Tires l'agenda de la feina al riu del poble. Compres una llibreta de color vermell a la llibreria que hi ha a la plaça principal i escrius una llista de tot allò que t'agradaria fer i encara no has fet.

Agafes el cotxe, arribes al poble on a l'adolescència festejaves amb el jove emprenedor que va fundar una ràdio. Quan arribes, poses la freqüència de la ràdio del poble. Escoltes aquella veu que fa 20 anys que no escoltaves. Truques a la ràdio per fer una consulta, entres en directe i deixes anar: "Quan t'has perdut per anar a treballar, algun oient em pot donar un consell per seguir perduda?".

Perduda,
perds tot el que vols perdre,
i sense saber on ets,
trobes el que no vols perdre.

Perduda,
la solitud és una companyia
que calla interrogants,
i la carretera està plena de respostes.

Perduda,
et trobes enmig de la ciutat buida,
no busques els ulls
que et marejaven la mirada.

Perduda,
deixes els cabells humits
que corrin entre el vent, l'aigua,
el llit, el coixí, els meus dits...

PD: Perduda, no et sents perduda. Em perdré per trobar-te.

marcriera@benmirat.net