Greatest hits 2010

L'any que vaig descobrir els Radiohead
A nivell personal aquesta ha estat la gran notícia de l'any. El procés es va iniciar mesos abans quan progressivament, i ajudat per la gent adequada, vaig anar abandonant la meva actitud d'"orelles d'ase" i escoltant músiques allunyades d'allò que "m'havia d'agradar". El camí va començar amb els Muse, va seguir amb Wilco i The Mars Volta, i va culminar amb la que, a dia d'avui, és la banda més important de la música pop: Radiohead. Tant per la seva legió de seguidors incondicionals, pels riscos que prenen amb la seva música, com per la guerra oberta que mantenen contra la indústria musical mereixen tot el nostre respecte i admiració. La seva evolució també és quasi perfecta: de bon grup alternatiu, però no gaire rompedor, a col·lectiu de música electrònica amb ànima que ens fa sentir millors, o almenys més intel·ligents... Estava a una darrera de fadrí, ebri perdut i vestit de hawaià (o alguna cosa semblant) quan a l'arxivador de CD's d'un amic vaig descobrir el "Kid A". Immediatament li vaig dir que el considerava un 15 per cent més intel·ligent a partir d'aquell moment. Em va mirar amb cara de "estàs com una punyetera cabra" i va seguir a lo seu. Però és cert, a partir d'ara quan algú escolta Radiohead, immediatament passa a ser una persona amb qui vull conversar sobre música, ecologia o política internacional.

I a més, el meu article del mes d'agost sobre el tema va propiciar un animat debat entre un servidor, en Shanti i en Cris Juanico a unbackstagede les Festes de Maó... Bones estones!

Grates sorpreses, i alguna decepció
Una de les coses més profitoses que he fet aquest any ha estat assistir amb uns quants bons amics a l'Azkena Rock Festival, que es celebrava a Vitoria just després de Sant Joan. Allà vaig poder comprovar la bona forma dels actuals Kiss; reafirmar la meva fe en Warren Haynes i els seus homes; descobrir el demolidor directe d'Airbourne i Imperial State Electric i empapar-me del bon ambient que es respirava a tot el recinte. A més de la propina de luxe d'uns excel·lents (i també decadents) Aerosmith.

Però tornant al festival, vaig tenir l'opció de veure seguits dos concerts ben diferents: Bob Dylan i Chris Isaak. El primer és un dels cinc artistes que més admiro i respecto, però el que vaig veure en directe va ser quasi vergonyós: un home desganat, acompanyat d'una banda excel·lent però desaprofitada, executant clàssics de forma irreconeixible. Quasi cantava millor un públic estranyament entregat que el propi cantant. Un fenomen que encara estic intentant explicar-me. Com també m'agrada imaginar com seria avui dia un concert de Bob Dylan, si s'ho prengués com Tom Waits serien actuacions més espaiades, més exclusives, amb un intèrpret entregat, disfrutant del seu repertori i de la seva posició mítica. Però haurem de seguir somiant perquè a aquestes alçades no l'aclarirem al senyor Zimmerman.

I en acabar el concert del de Minnesotta, Chris Isaak ens va deixar al·lucinats amb una actuació quasi perfecta: banda brutal, repertori ben triat, un cantant en plenes facultats, un show que et feia pensar en les actuacions del "Rei" a Las Vegas i –per afegir-hi èpica– una pluja a estones torrencial. Em va donar molt que pensar aquesta dualitat, i de fet vaig escriure un article sobre açò, on donava canya fins i tot al pobre Keith Richards. Crec que era a finals de novembre.

Ronnie james dio. Morir amb dignitat
El Barça havia guanyat la lliga i estàvem fent unes canyes. Vaig mirar el Facebook i va sorgir el rumor, que en primer moment vaig creure que era fals. Però al dia següent es va confirmar. Ronnie James Dio, una de les veus definitives, no havia estat capaç de vèncer el càncer i havia mort. I a partir d'aquells instants, es va produir, a menor escala, el mateix fenomen que amb Michael Jackson l'any anterior: van sortir fans d'en Dio de davall les pedres. No dic que no hi hagués gent a qui li agradés i que estava afligida per la notícia, però ja sabeu, aquestes coses sempre es magnifiquen. Jo tenia coses seves amb Rainbow i en solitari, i havia escoltat molt el seu últim disc amb Black Sabbath/Heaven And Hell però reconec que després de mort vaig aprofundir més en la seva obra. Ara bé, tampoc era necessari que cada cantant mediocre del món es posés en evidència gravant temes (o discos sencers) d'homenatge al petit gran home. O tampoc era necessari que la seva dona convertís la seva memòria en una cosa semblant al fenomen Kiss. És collonut que part de la recaptació es destini a fundacions benèfiques, però fa falta comercialitzar una postal nadalenca amb en Ronnie i que quan s'obre sona una nadala heavy? O un set de pues de guitarra d'en Dio (que -oh oh- no era guitarrista sinó cantant)?
Esperarem que mori el següent, perquè a tu et deixin descansar en pau d'una vegada, petit. El meu granet d'arena per contribuir en aquesta locura homenatgística va sortir publicar el juny.

El món contra Pedro Sánchez Tuomala
Ho he de confessar: ho vaig fer a posta. A vegades tenc la impressió que ningú llegeix aquesta pàgina, que escric per a jo i per als quatre amics que sé que em llegeixen, que tot açò són diarrees mentals que no interessen a ningú, i que en qualsevol moment na Raquel em donarà les gràcies per tot i em dirà –amablement– que és millor que em dediqui a la meva feina i als meus grups, que açò d'escriure sobre heavy metal em treu moltes hores i que potser necessiten un canvi d'aires en la secció musical...

I és en un d'aquells instants de flaquesa quan decidesc escriure un article només per tocar els collonets, i tocar-los ben tocats a aquells que no hi estan acostumats: els fans de Bruce, del cansat de Mark Knopfler i de Bono, que es pensa que és Ghandi amb ulleres de sol. (No ho puc evitar, és impossible teclejar el seu nom sense incloure una conya! És superior a jo!) I Déu meu si hi va haver resposta! Al web de Es Diari, al meu perfil de Facebook, al perfil delCulturàlia, al bar, a la feina, pel carrer... Alguns van pillar el to de l'article: un munt d'exageracions i imprecisions amb la sana intenció de riure un poquet; però d'altres van contestar indignats perquè les seves vaques sagrades havien estat profanades, ja fossin els abans esmentats o senyors com Miles Davis (aquest sobretot respectat entre músics, no sé si açò és bo o dolent). Fins i tot des de Nova York em van dir (amb molta raó) que no em fiqués on no em cridaven! Però alguns altres em van fer fins i tot algun regal que ara té un espai privilegiat a la meva col·lecció de DVD's. A tots vosaltres: els que vàreu comentar tant positiva com negativament, gràcies per generar debat i per participar en aquest joc. Al final, amics, només és rock'n roll!

L'article en qüestió va ser publicat el mes d'octubre, i crec que encarregaré que me l'emmarquin!

Bé, i així com qui no vol la cosa us he colat un article-recopilatori! Que tingueu un 2011 fantàstic, ple de pau, amor i rock'n roll! I que véngui en Tom Petty a tocar a Espanya, per favor!

T'interessa la música? Escriu a "The Song Remains The Same":
psthesongremainsthesame@gmail.com