Despulla’t sempre que em vesteixi

El dia no comença com vas escriure en els teus somnis. Et preguntes per què no pots canviar el gris dels núvols pel color que et fa pensar en un mirall de finestres obertes a la calma. Agafes el despertador i te'l guardes sota l'abric, com si es tractés d'un arma perillosa (i és que no ho és?). Agafes el tren que sempre t'has imaginat per escapar-te de tot, arribes a la cala que sempre t'has imaginat per estar amb tot el que vols estar i amb res que et molesti. Escrius una llista de llàgrimes que diposites dins el despertador. Et despulles, et tires d'aquella roca que et vas tirar per primera vegada quan tenies quinze anys (i la teva germana deia que no eres capaç). Et llences pensant que la mar està més lluny que mai, que no aconseguiràs entrar-hi perquè per l'aire et fondràs. Però tu i el despertador entres amb menys de cinc segons a l'aigua. Deixes que les hores s'ofeguin. Nedes sota l'aigua mirant atentament com el despertador deixà de funcionar, penses en tot allò que no vols perdre el temps i ho escrius a la sorra.