Advertising space

Segons les lleis de la física, flote entre dos infinits sense punt fix i, damunt de la complicació, patesc vertigen. La casa habitada pel no-res.

La nit saliva desmemòries. I cada gota que segrega regalima pel teu sexe.

Aquella província estranya en la qual acaba convertint-se la vida. L'ombra que et devora.

Hi ha la punxada que m'esventra el cervell quan el record fa acte de presència: dibuix del melic, la mossegada, la mar acabada d'estrenar i un suc de codony.

La seua mirada es perd en l'horitzó de la memòria. Més lluny. Poa en el record del més enllà. L'atrapa la veu de Michael Furey, aquell xicot que no dubtà en morir per ella. Aquell somriure el portarà al cor fins que es transforme en cendra. I Gabriel ho sap. És inútil, però. Cadascun de nosaltres ens convertirem en ombres, però alguns els hauran acaronat els ulls negres del desig. La tristesa igual que la neu cau sobre l'univers, cau sobre tots els vius i sobre tots els morts. Els difunts, sovint, cisellen la nostra insignificant existència.

Un faune desvergonyit escandeix l'amor i s'obri l'abisme més profund i la vastitud del desert amplia els límits de la fosca.
Els llavis ferits pel mossec de l'absència.

Imagine un viatge per la superfície de la teua pell.
Mil·límetre a mil·límetre, perdut al paradís.
La llengua esbossa una cartografia desconeguda.
No res comparable al gust de l'entrecuix
quan al captard t'arriben, inquietants,
els fantasmes.

Entre galta i llavis té una piga, prop al melic.
Gerra curulla de mel, devore. La magrana clivellada.
El sàndal perfuma els pits i la murta acarona el crepuscle.
És vi, la saliva. La boca tota.

La mar extravia els secrets no pronunciats.
Ara deixe passar el reclam de les hores
quan en el meu cos la teua olor respire.
Només això.

Hi ha la nit que mastega cadascun dels desigs que ens acacen des de l'origen dels temps.
Hi ha el gos de Dostoievski llepant-me la cara, no d'alegria sinó amb la intuïció i l'espera que demà seré un cadàver que alimentarà els cucs del paradís.
Hi ha les paraules desesperades, aquest brodar de la metàfora que per molt cantelluda, en el fons del penya-segat més solitari és un cant d'amor. Un intent. La restauració de l'oblit.
Hi ha la tristesa vestida de tendra carícia.
Hi ha el no-res que em penetra.

Josep Ballester