Fernando Sabino Seguí19/12/10 0:00
TW
0

Benvinguts, incrèduls! L'any s'està escuant de manera dramàtica per als amants del cinema… La comèdia clàssica nord-americana ha perdut, aquesta darrera setmana, al seu darrer gran referent: Blake Edwards… El realitzador de pel·lícules com 'Desayuno con Diamantes' (Breakfast at Tiffany's, 1961), 'El Guateque' (The Party, 1966), '10, La Mujer Perfecta' (10, 1979) o la saga al voltant de l'hilarant Inspector Clouseau, iniciada amb 'La Pantera Rosa' (The Pink Panther, 1964), va morir el dijous passat als 88 anys d'edat, tancant definitivament el cercle de l'època daurada de les comèdies a Hollywood… Nou obituari obligat…Incrèduls, la Pantera Rosa avui vesteix de dol…

XAVACÀ? POPULATXER?
Els no admiradors de l'art de Blake Edwards (i a la seva carrera hi ha força ART, amb majúscules) tan sols podrien salvar, justet justet, de la seva llarga i variada filmografía dos títols: l'esmentada 'Desayuno con Diamantes', amb la coartada cultural d'estar basada en un text de Truman Capote, i 'Días de Vino y Rosas' (Days of Wine and Roses, 1962), perquè és -diguem-ne- seriosa i per la interpretació d'un inusualment dramàtic Jack Lemmon… Per a ells, Edwards va ser un xavacà, un venut per a una rialla a qualsevol preu, un Mariano Ozores de Tulsa (Oklahoma) que feia gags amb condons, fel·lacions i jacuzzis, un gurú del populatxo que llogaria la seva ànima al Diable per gaudir d'un espectador més a les exhibicions de les seves cintes…

En canvi, els fans d'aquest creador (o, senzillament, qualsevol persona amb dos dits de front) saben que la filmografia d'Edwards és generosa en suggeriments, és variada i conseqüent i, com sol passar amb els bons autors, s'hi poden trobar paràmetres comuns, més enllà de la decisiva, energètica i inspiradora presència dels seus tres intèrprets clau, Julie Andrews, a la qual va dirigir, des de finals dels 60, tant en els èxits com en els fracasos (en la salut i en la malaltia, com a bon matrimoni, des de 1969) del tipus 'La Semilla del Tamarindo' (The Tamarind Seed, 1974) o 'Darling Lili' (1970), Jack Lemmon i Peter Sellers, l'inigualable Clouseau…

LES CLAUS D'UNA MANERA DE FER COMÈDIA… DE FER CINEMA…
A Edwards li era inherent: una absoluta fascinació per les festes multitudinàries, i a ser possible, de disfresses… un amor desmesurat per la lliberal Europa, a on va situar l'acció de vàries de les seves obres (com els films de 'La Pantera Rosa', que van acabar amb una fluixíssima pel·lícula amb el 'fill' Roberto Benigni, o 'Víctor o Victoria')… una apologia de la infidelitat com a font inesgotable de gags absolutament sublims; nomès cal recordar a l'esbojarrat Dudley Moore a 'Micky y Maude' (Micky+Maude, 1984)… i una por terrible a avorrir l'espectador … i, sobretot, una sòlida arquitectura i un escrupolós estudi de l'espai (de l'espai en on i de l'espai en off), que farien d'Edwards un dels directors més encertadament estructurals de la gran comèdia; pocs cineastes han estudiat tant l'efectivitat de les accions i dels gags fora del camp visual…

HOMENATGES
L'avui tristement homenatjat realitzador sempre ha destacat per una meravellosa capacitat de tributar els altres sense semblar afectat o petulant…Va homenatjar el cinema mut utilitzant les quasi oblidades, però útils, tècniques expressives dels primitius llargmetratges silents, com a 'La Carrera del Siglo' (The Great Race, 1965); fins i tot li va dedicar una pel·lícula a aquest període hollywoodenc, 'Asesinato en Beverly Hills' (Sunset, 1988)… Definitivament, els films d'Edwards tenen un llenguatge cinematogràfic en un primeríssim pla, i a aquest dóna tanta importància com a l'argument o a la interpretació…

MELANCOLIA
A part de l'Edwards divertit, hi ha l'Edwards més melancòlic, que és el que, amb la complicitat de Dudley Moore ('10, La Mujer Perfecta'), Burt Reynolds ('Mis problemas con las Mujeres', The Men who Loved Women, 1983), Jack Lemmon ('¡Así es la Vida!', That's Life!, 1986) o John Ritter ('Una Cana al Aire', Skin Deep, 1989), ha reflexionat amb humor i tristesa al voltant de la decadència del mascle… la decadència psíquica i també la física (parlem clar i net, la pitopausa). I, és clar, existeixen molts altres Blakes Edwards: l'incondicional de la heterosexualitat i el còmplice de la homosexualitat; el fabricant de milers de gags ('El Guateque'… of course!); el cabrejat ('S.O.B. Sois Honrados Bandidos', S.O.B. Movie: Standard Operational Bullshit, 1981) i el seriós i agre ('Días de Vino y Rosas')
Blake Edwards ha estat un dels millors directors de comèdies de tots els temps, juntament amb Howard Hawks, Ernst Lubitsch i Billy Wilder…Va tenir una sensibilitat extraordinària per a les possibilitats i les trampes dels canvis d'humor, un agraït respecte per les debilitats dels seus personatges i la disposició eterna a prendre's seriosament la comèdia davant el públic… Cap altre director ha ofert situacions esbojarrades, bromes intel·ligents, melancolia, crítica social i moments dramàtics amb un equilibri, de vegades força inestable, però la gran majoria de vegades amb un èxit rotund…

Adéu al gran cirurgià tragicòmic… Adéu, Mr. Edwards…

La festa s'ha acabat… Fins la setmana que ve, incrèduls…