"Hi ha molts de diners al món, però estan amagats a paradisos fiscals"

Quina és la seva visió de la crisi actual?
La crisi no ha aparegut de repent, s'ha anat gestant durant un període de temps molt llarg. I estava clar per molts de nosaltres, en 2004 i 2005, que hi hauria una enorme explosió perquè els bancs estan deixant molts diners, i tenien grans guanys. Els governs han pagat amb els nostres diners. Són els diners dels contribuents, sense els quals estarien arruïnats, no existirien mai més com empreses. Hi ha molt de diners al món, però estan amagats a paradisos fiscals. Però serien uns diners accessibles si gravàssim les transaccions financeres. És a dir, si es gravàs la compra d'accions al mercat o els canvis d'euros a dòlar. Si s'agafés només 1 euro de cada 1.000 euros de transaccions es podria obtenir una gran quantitat de diners per utilitzar en la crisi ecològica i en la pobresa. També proposam tenir les corporacions transnacionals sota control, obrir els paradisos fiscals perquè sabem que allà hi ha almenys 250.000 milions de dòlars que no paguen impostos cada any.

Fa dos anys tot el món deia que la crisi era una oportunitat de reformular el sistema, avui els mateixos mercats pressionen als Estats Units per retallar la seva despesa social. Esperava aquesta situació?
No esperava que la crisi afectés tant ràpid cap el deute públic. Pensava que primer incidiria en altres deutes privats com el del mercat immobiliari. Encara que en realitat, en el cas d'Espanya, el govern s'ha encarregat d'una gran quantitat de deute privat després del col·lapse de la bombolla immobiliària. Però Espanya té un deute públic relativament petit, en comparació amb Grècia per exemple. Aquesta és una oportunitat per canviar el sistema, en particular cap una conversió verd. Els Estats estan retallant la despesa social, la qual cosa significa que les persones seguirem pagant per una crisi que no hem creat. Els Estats haurien d'estar exigint una major tributació internacional, un pressupost decent a Europa i reformes reals del G-20, però en el seu lloc realitzen petits canvis marginals.

Els governs de dreta augmenten la seva presència a Europa i avança també l'extrema dreta.
Hi ha un gran perill similar als dels anys 30 del segle passat. És més fàcil per la gent utilitzar un cap de turc (en el cas de l'Alemanya nazi van ser els jueus i Hitler, en el nostre cas, la immigració) i acceptar els lideratges "miraculosos". Aquest és el moment en què els partits que fan l'oposició a aquesta dreta han d'atrevir-se amb propostes per tal d'evitar aquest perill.

Creu que la ciutadania té el poder suficient per contrarestar les decisions dels mercats financers?
La societat civil no és més que la suma d'un gran nombre de grups i jo diria que el principal repte d'aquests grups (ecologistes, agrícoles, sindicalistes, les persones jubilades, la majoria de les dones, les comunitats d'immigrants, la petita i mitjana empresa) és fer aliances i enfrontar-se als governs amb un programa comú. El primer que hem de fer és aconseguir que els bancs estiguin sota el control social.

En el seu llibre diu que Dinamarca és un país extraordinari que ha reduït les seves desigualtats. Quina és la seva recepta?
La recepta és òbviament l'Estat del Benestar, la inversió massiva en serveis públics, una tasca política que fomenti tant la seguretat com la mobilitat, uns sindicats forts… Els danesos i daneses no volen les lleis de salari mínim d'Europa perquè tenen la seguretat que un salari mínim a nivell europeu seria molt més baix del que tenen ara sense necessitat de cap llei. Sempre estan en els primers llocs dels estudis sobre felicitat, per alguna cosa serà.

Un nou informe d'Oxfam revela que el finançament climàtic s'està dissenyant en forma de préstecs i no donacions als països pobres. Quina opinió li mereix?
No he vist encara aquest informe però més préstecs són el darrer que necessiten els països pobres. En el seu lloc hauríem de cancel·lar el deute a canvi de programes de reforestació o conservació de la biodiversitat. Els nostres governants del nord semblen irremeiablement estúpids.

El moviment de decreixement va contra l'estil de vida capitalista. Com convèncer la gent de que es consumeixi menys o de manera més responsable?
El més important és concentrar-nos en què consumim i quin és el seu cost ambiental del nostre consum. En altres paraules, mesurar el "rendiment" de la nostra economia (aquesta idea és de l'economista Herman Daly). Segons els científic Ernest Ulrico von Weiszächer, podem obtenir el doble de benestar si gastam menys del doble en aquelles coses que són finites. A més, tenim molts elements que poden créixer de manera il·limitada com la cultura, la investigació, el coneixement i l'amistat. El decreixement és una paraula per convèncer els intel·lectuals però no a la massa de gent comú que necessiten termes que no sonin a demanda de sacrificis. Els nostres governs demanen sacrificis, però nosaltres podem oferir la plenitud del creixement verd. Existeixen tots els mitjans perquè açò es pugui fer realitat ja.

Extracte de l'entrevista realitzada per Sol Ortega i Anna Argemí per Intermón Oxfam el juny de 2010 i de la participació de Susan George al programa "Tesis" de Canal Sur