Marc Riera Margarit21/11/10 0:00
TW
0

Són les sis del matí i fa fred al cafè de l'aeroport. A la taula de fusta hi ha una llibreta de color marró, miro per si veig alguna persona que se l'ha deixat, però la cafeteria està plena i ningú sembla buscar-la. Demano el cafè amb llet i el croissant de xocolata. No ho puc evitar i obro la primera pàgina, amb lletres blanques i fons negre i posa: "és molt d'hora, no només pel dia...".

No vull mirar la següent pàgina perquè em fa vergonya, és com entrar a l'habitació secreta d'una dona de quaranta anys, morena, cabells arrissats, escot amb la samarreta d'estar per casa, mirada al mar, mans que donen tranquil·litat...

Perquè una dona així? com ser que és així? ho veig en la seva lletra? en el "només" que escriu?.

M'acabo l'última banya del croissant, agafo la maleta i col·loco la llibreta a dins. L'avió s'enlaire després d'un retràs de quatre hores per la tempesta. Al costat tinc una nena de nou anys, viatja sola, és la seva primera vegada que veurà el seu germà, està emocionada, li agafo les mans, es tranquil·litza, té un somriure molt bonic, i li dic que els núvols estaran contents de veure'l -penso que m'ha quedat molt cursi això però que val la pena per fer-la somriure-. Li explico que m'he trobat una llibreta, em diu que l'obri i que mirem junts la segona pàgina, a veure què hi diu. Així ho fem, penso - per inculpar-me- que estem a dalt d'un avió i aquesta llibreta estaria perduda en altres mans. Obrim la segona pàgina: "ara que estàs volant, aprofita per mirar-ho tot des de fora, grava't aquesta imatge per recordar-la quan passegis pels carrers a la nit". La nena de nou anys i jo ens quedem mirant. Girem el cap per mirar per la finestra com aterrem. Pensem en tot el que hem de pensar amb 3 minuts. Guardem la imatge que la llibreta ordena.

Ens acomiadem en silenci. Passen els mesos, ens retrobem a un cafè, la nena de nou anys va amb el seu germà de divuit, ella s'acosta per saludar-me. Com sempre, porto la llibreta a la maleta, em pregunta si he obert la tercera pàgina, li dic que no i em diu que Sempre La Pròxima Pàgina Et Toca Escriure-la Tu.

Des d'aquí,
tot es veu millor,
serà perquè no es veu res
del que veiem cada dia,
i la mirada és neta
si els teus ulls m'acompanyen.

Des d'aquí,
les llàgrimes cauen lentament,
sense pressa, neden pels voltants
del far,
t'abracen sota l'aigua,
canviant de color i de silenci
i es fonen amb el teu somriure.
Des d'aquí,
el més enllà és aquesta nit,
no vull arribar més lluny
d'aquesta abraçada,
i caminar per estar
a prop dels teus dits.

Des d'aquí,
la mirada és la mirada
que la matinada
et regala quan surts al balcó,
els estels et miren
i et despulles sense treure't la roba.

PD: Quan perdis papers pels aeroports, sempre portaré una maleta per poder-te llegir a la llunyania.