El Sàhara i la ineptitud política espanyola

Els incompliments reiterats de l'ONU per una banda, i dels governs implicats en el vergonyant i dilatori procés de normalització política del Sàhara Occidental hauria de fer entendre que els governants actuals i els més contemporanis al període que afecta l'esmentat procés (vàries dècades) no tenen gens ni mica de credibilitat. I no només açò, sinó que demostren que la dignitat individual i col·lectiva de les persones d'aquest món és un valor insignificant per a ells i que els drets d'una part d'aquest planeta, no són els mateixos que d'altres. L'autodeterminació a la que té dret el Poble Sahrauí és reafirmat per alguns partits polítics que no el reconeixen quan és més prop seu. Miguel Ángel Rodríguez, exministre i exportaveu del Govern espanyol en època d'Aznar, sentencia que "els drets humans no són negociables". Brillant. El Govern Aznar posa el crit al cel quan el Marroc envaeix l'illa de Perejil (illot deshabitat), i no fa res sobre un afer político-social, quan el Sàhara va ser província espanyola, i per tant, amb l'obligació d'encapçalar el procés de resolució que li dictà l'ONU el 20 de desembre de l'any 1965 quan "proclama el dret a l'autodeterminació del Poble Sahrauí i demanà a Espanya que agilitzàs la seva descolonització".

L'octubre de 1975 el Tribunal Internacional de l'Haia "falla i condemna" les pretensions de Mauritània i el Marroc sobre el territori del Sàhara "perquè no tenen cap vinculació sobirana". Afirma el TILH que "s'ha d'aplicar, per tant, el dret d'autodeterminació". Mentre, el Marroc i Mauritània adverteixen en repartir-se l'esmentat territori protagonitzant una invasió militar. El 6 de novembre, amb el General Franco enllitat i moribund, el rei Hassan II del Marroc llança la coneguda "Marxa verda" sobre el Sàhara Occidental. Ni Espanya ni ningú fa res. I poques setmanes més tard, el llavors president franquista Arias Navarro se'n desfà de la responsabilitat i lliura aquest territori al Marroc i Mauritània. Gent amb DNI espanyol és abandonada davant els fusells invasors.

Tanmateix, les decepcions més grans vénen amb els primers governs espanyols democràtics. Felipe González, l'any 1976, promet a Tindouf donar suport al Poble Saharauí "fins a la lluita final". Poques setmanes després, el XXVIIè Congrés del PSOE adopta una resolució de suport a l'autodeterminació del Sàhara i de suport al Front Polisari. Felipe González s'oblida de tot quan arriba a la presidència del Govern. A dia d'avui, la poca vergonya dels governs espanyols amb el Poble Sahrauí és de cum laude.

Aquesta és una història coneguda abastament, però que ara convé memorar, perquè de nou, el Govern espanyol torna a mostrar el llautó, però també l'ONU i potències com França i EEUU. La nova i vergonyant actuació marroquina no farà, ara, més que espolsar la debilitat dels actuals governants, els quals tornaran exhibir una ridiculesa que frega la ineptitud política. La seva credibilitat és nul·la i no cal fer-los cas al que ens prometen. Trepitgen la dignitat humana, la llibertat i la cultura d'una gent que vol viure amb decisió pròpia.

Sobre el suport a la causa sahrauí a Maó el passat diumenge per part de càrrecs del PSOE i PP, hauríem de tenir una explicació pública més detallada per la seva part per saber el grau d'incoherència en què van vestir la seva presència.