Tom Hanks és Forrest Gump…

La "nau" vital de Forrest navegarà per gran part de la història americana del segle XX amb una indiferència (¿o potser inconsciència?) del seu protagonisme a fets històrics com l'entrada dels primers estudiants negres a la universitat, Vietnam, el cas Watergate; i a trobades amb personatges anomenats Elvis, Kennedy, Lyndon B. Johnson, Nixon, Bob Dylan, John Lennon, que no són per a ell sinó pures i simples anècdotes de la seva existència regida, conduïda, orientada, il·luminada –en passiva– per Jenny. Un sant innocent, per tant, que també tindrà temps –entre tot l'esmentat– de trobar un altre sant innocent com ell anomenat "Bubba", que serà una musa per un èxit empresarial que tindrà a molt a veure amb gambes… Empresari, idò, excepcional jugador de ping-pong internacional, veterà de Vietnam, corredor imbatible i excepcional com cap altre, tendre enamorat amb una filosofia de vida heretada de la seva mare baix el prisma d'una senzilla capsa de bombons, involuntàriament històric personatge: És Forrest Gump o la fusió de les bondadoses històries de Frank Capra amb brillants efectes especials –que ja es van començar a emprar a "Zelig" de Woody Allen– duita a terme per Robert Zemeckis mitjançant una impressionant interpretació de Tom Hanks. Un meravellós, a la vegada que indubtable, clàssic dels 90.

Assenyalar una molt encertada banda sonora, així com una metafòrica ploma que apareix al principi i al final de la història o l'emotiu moment de retrobada amb Jenny al Potomac davant una gran massa hippy. I també una contundent i desarmant mostra de lucidesa del nostre retardat protagonista:

-JENNY: (…) Forrest, tú no sabes lo que es el amor…
-FORREST: Yo no soy muy listo… Pero sé lo que es el amor…

("Touché", devia pensar la desorientada –en tots sentits– Jenny davant tant inesperada i inspirada resposta).
Johny Mora

Benvinguts, incrèduls! El cinema és una autèntica caixa de bombons… i en Johnny Mora n'és un bon tastador… 'Forrest Gump', la reconegudíssima i premiada cinta que va immortalitzar definitivament Tom Hanks com a un dels més aclamats intèrprets de Hollywood, va aparèixer als 90 com una simple pel·lícula que semblava inscribir-se en aquella tendència (amb Oliver Stone al capdavant) del cinema nord-americà obsessionada en reflexionar en veu alta sobre la Història recent dels Estats Units… Un cinema que, òbviament, no oblidava les pautes del millor espectaclemade in hollywooden la recerca de l'èxit garantit i que, en aquest sentit, el film de Robert Zemeckis va saber dominar, amb indubtable talent, els mecanismes sentimentals de l'espectacle i va aconseguir emocionar tot aquell espectador sense prejudicis que no afrontés la pel·lícula com si d'una perniciosa maniobra de colonització cultural ianqui es tractés…

En aquest sentit, 'Forrest Gump' no és una obra complaent ni reaccionària… Aquesta faula esdevé un monumental fresc que passa revista a la vida nord-americana de les dècades dels 50's, 60's i 70's, agafant la figura del taradet (però amb una ximplesa i una candidesa més enllà de tot allò imaginable) Forrest Gump, no tant com a punt de vista, sinó com a extravagant i simple enunciador d'aquesta sèrie d'esdeveniments històrics que es van associant capritxosament a la seva vida…

Forrest, per obra i gràcia de la pura casualitat, es troba present a bona part dels moments clau de la història del seu país sense que aquests fets tinguin per a ell especial rellevància… Com suggereix en Johnny, la transparència d'una ploma (que serveix per a obrir i tancar la pel·lícula) esdevé claríssima metàfora del tarannà del mateix Forrest… És a dir, aquest personatge acaba convertint-se en una joguina del destí, sense la més mínima capacitat de resolució per a lluitar contra les voltes que aquest destí li té preparat i amb conseqüències d'allò més sorprenents…

Amb força ironia, el desenvolupament narratiu d'aquesta oscaritzada pel·lícula ens assenyala que és aquesta criatura, carent de voluntat pròpia i incapaç de discernir res, l'encarnació perfecta de l'heroi americà… Només una espècie tan estranya de ximplet com Forrest Gump pot empassar-se la gran mentida americana, amotllar-se sense pensar-hi i triomfar de ple en ella… Només ell es manté sencer enmig del caos i l'amargura que aquest hàbildigest de la història americana mostra al espectador (que sí coneix el desenvolupament real d'aquesta cronologia)…

Per això, tot i les aparences, la pel·lícula no juga tant al joc nostàlgic com al desencant que genera una reflexió incisiva i, a vegades, àcida… Zemeckis, malgrat algunes fugues a la caricatura i a l'ensucrament desmesurat (ho sento!… Em supera certa rebosteria greixosa…), condueix la cinta intentant que els seus protagonistes respirin amb humanitat… Tenen ànima, és cert, però el seu esperit de gran broma tragicòmica (que a mi em fascina, especialment en els personatges femenins) es sol confondre, massa sovint, amb un indolent transcendentalisme de butxaca…

És igual… Al cap i a la fi 'Forrest Gump' no és sinó una mostra més que el cinema és un gran embaucament (una gran incredulitat…of course...). Benvingut sigui qualsevol engany que aconsegueixi despertar emocions tan vertaderes i tan sinceres com aquesta peliculassa ha fet amb el bo d'en Johnny Mora… Fins la setmana que ve, incrèduls!