Thaïs Fadrique17/10/10 0:00
TW
0

La comunicació de mare a fill com un fet transcendental, únic i irrepetible és una constant que s'enfonsa i arrela en el mateix origen de la Humanitat. Potser es podria explicar aquesta comunicació com la voluntat d'apropar-se al fill per comprendre què significa ser mare, per reconèixer-se com a tal: mare i fill aprenen l'un de l'altre. La majoria de vegades aquesta comunicació ha esdevingut oral, un flux de saviesa intangible heretat a través de les generacions però al qual és difícil arribar-hi si no s'hi està implicat. I ocasionalment l'escrit, que sempre era fet com quelcom personalíssim, consells i explicacions d'experiències enriquidores que procuraven donar al fill les defenses morals, ètiques i culturals suficients per sobreviure al món on havia nascut quan la mare no hi fos al seu costat.

Carme Riera (Mallorca, 1948) va decidir cristal·litzar per sempre l'experiència de la maternitat en la seva memòria des del mateix moment en què va saber que esperava un fill. Dividint els capítols en mesos,Temps d'una esperael comença just quan sap que està embarassada -23 de setembre de 1986- i l'acaba uns dies abans del part, el 2 de maig de 1987.

Riera entremescla vivències diàries i el seguiment mèdic rutinari d'una embarassada amb reflexions sobre el cos femení i la seva biologia preparada per la maternitat, els tabús i prejudicis que la societat ha teixit al voltant d'ell durant milers d'anys i la tendència actual a humanitzar la fredor tècnica de la medicina actual durant l'embaràs i el part.

Escriure un diari on sol es parli d'embaràs és relativament nou, ja que era un fet que, malgrat ser absolutament natural, fins fa poques dècades es vivia com a silenciat per la mare, pudorós per la societat i misteriós per a tots. El renovat valor de la dona com a individu i el replantejament de certs costums i tabús durant el segle XX va permetre obrir les portes a mons desconeguts dins de l'essència humana, i és aquí on la novel·la de Carme Riera sorprèn per la seva franquesa i la voluntat final de compartir-ho amb tothom, sense deixar de ser un diàleg entre el fetus i ella. Més de vint anys després, un passeig per Google et permet trobar petites joies vitals en forma de llibres, blocs i fòrums de discussió que han superat els límits dels cercles familiars, amistosos o veïnals per ser compartits amb desconeguts i potencials companys de viatge.

Veureu: mireu les il·lustracions d'aquest article. La de l'esquerra és de Rafael, l'altra és de Klimt. Entre aquestes dues pintures, entre el segle XVI i el XX, hi ha un canvi subtil però fonamental: a on es dirigeix la mirada de la dona. La retratada de Rafael alça la vista amb gravetat orgullosa perquè socialment ja se li permet; ella és conscient del seu nou reconeixement social i atansa la seva mà al ventre per reafirmar-ho. La retratada de Klimt s'aïlla del que l'envolta per sentir-se embarassada: somiadora i absent, veu a través de la carn del seu ventre el que només pot sentir ella. I és després d'observar aquests retrats de mares, quan les següents línies es converteixen potser en un dels paràgrafs més clarividents i gràfics deTemps d'una espera: "per què les dones no hem escrit diaris d'embaràs? Tal vegada perquè aquest fet extraordinari ha estat considerat com el més ordinari de la vida femenina, que la nostra missió no consistia en altra cosa que en la reproducció. És possible que, a partir d'ara, els diaris d'espera proliferin, perquè, a punt d'arribar al segle XXI, les dones hem aconseguit la capacitat d'observar-nos com a objectes essent alhora subjectes. Hem deixat de ser anònimes, hem assolit una identitat...".

Perquè no és tan sols el testimoni íntim, tendre i intens d'una mare, sinó també una reflexió global femenina al llarg de la història. Un llibre, una experiència per compartir amb tothom.

Cerca'l si...Altament recomanable per a tothom a qualsevol edat, homes i dones, amb fills o sense.
No et convencerà si...no t'agraden els diaris personals ni les novel·les costumistes, malgrat siguin actuals. I ni encara així, intenta-ho... Et sorprendrà.

(Fa poc, una molt bona amiga m'ha donat la bona nova que serà mare. M'ha omplert d'una alegria immensa, i més quan recordo les nostres converses emocionants i enriquidores al voltant d'aquest tema... I és per això que li dedico aquesta crítica literària amb tot el meu afecte.)