La història del disc més car del món: "Chinese Democracy"

Liderava una gira que donaria la volta al món dues vegades durant dos anys i mig, havia aconseguit rodar els tres vídeos més cars (i més involuntàriament còmics) de la història, pel seu llit passaven super models i es feia amb l'absoluta reialesa del Rock. Però, com la pluja de novembre res dura eternament.

Poc a poc va anar alienant als seus companys de grup (Izzy Stradlin feia temps que havia marxat), que van anar abandonant la banda progressivament fins a deixar-lo sol amb una panda de mercenaris de luxe. Era igual, feia un parell d'anys els havia obligat a firmar una clàusula on li cedien íntegrament els drets del nom Guns'n Roses. Pel camí havien quedat un disc de versions fallit; una versió de "Sympathy For The Devil" dels Stones que el mateix Slash va definir com "the sound of a band breaking up"; sobredosis; pàncrees explotant; demandes judicials i tones de mal rollo. Però ara la formació era totalment seva i podria començar a gestar el seu nou disc. Era l'any 1995.

Efectivament amics, estem davant el disc més car, més excessiu i més esperat de la història. Si comptem els anys que van passar des de l'últim disc amb temes propis editat pels Guns'n Roses ("Use Your Illusion", de 1991), fins la data d'edició del "Chinese Democracy" (novembre de 2008), tenim ni més ni menys que 17 anys. En aquest temps es succeeixen les carreres discogràfiques dels Beatles i Led Zeppelin... consecutives! Una persona nascuda el dia de l'edició dels Illusions, segurament haurà fumat la seva primera cigarreta, begut el seu primer cubata i possiblement perdut la virginitat quan es va editar Chinese Democracy. No sé, m'agrada pensar aquestes coses.

Més dades estratosfèriques? El personal, a més de l'omnipresent Axl Rose, també és excessiu en quantitat i renom. Cinc guitarristes: Paul Tobias, Robin Finck (NIN), Buckethead, Richad Fortus i Ron Thal (Brian May, Dave Navarro i Zakk Wylde van tocar a alguns temes, però no es van fer servir les seves tomes); tres bateries; deu productors no acreditats, entre ells: Moby, Mike Clink i Roy Thomas Baker (famós per la seva feina amb Queen)... Fins i tot el pèrfid Shaquille O'Neal va aparèixer per l'estudi a rapejar unes cosetes que (gràcies a Déu!) no han aparegut a l'àlbum definitiu.

I com es va anar donant forma a aquest disc? Em sembla que mai sabrem la veritat, més enllà que el procés va ser lent, caríssim i ple de discussions violentes Axl Rose Style. Però tenim algunes pistes.

El 1999 Schwarzenegger va estrenar "End Of Days", una peli apocalíptica d'aquelles que estaven tan de moda a final de segle. I com ja havien fet a "Terminator 2", els Guns van incloure un tema a la banda sonora titulat "Oh My God", que va ser rebut amb males crítiques i que tenia parts de guitarra de Dave Navarro. Jo me'l vaig baixar via Napster (les meves disculpes, senyor Ulrich) i em va agradar bastant. Rock industrial molt de l'època, però que poc tenia a veure amb els Guns "clàssics". Poc després es va anunciar que el treball nou es titularia "Chinese Democracy", com si fos una broma dolenta sobre el que estava tardant. I el que ens quedava.

El 2001 es produïa la gran notícia: Guns'n Roses actuarien a la tercera edició de Rock In Rio, quan encara era Rock i encara es celebrava a Rio de Janeiro. En el seu moment vaig comprar el vídeo pirata de l'actuació en VHS per ¡10.000 peles! (pre-Youtube, pre-dvd i pre-euro, però que vintage que som!) i, literalment, el vaig gastar de tant veure'l. Una massiva actuació de rock d'estadi amb Axl Rose pletòric (bastant més grasset i amb bastant més botox a la cara, tot s'ha de dir), cantant millor que mai i fent de les seves (moments tensos amb un imprudent fent-li fotos des del públic i amb un tècnic quan no funcionava el seu "pinganillo"), i per banda una pandilla de freaks que executaven els temes amb l'entusiasme d'un adolescent. Impagable la imatge de zombi post-nuclear de Robin Finck tocant el solo de "November Rain", o Buckethead, amb la seva imatge esperpèntica (màscara del fantasma de l'Òpera, cubell de Kentucky Fried Chicken al cap i impermeable groc), els seus moviments robòtics i el seu ja mític solo de ¡nunchackus!

Aquell vespre van intercalar clàssics dels Guns amb nous temes com "Chinese Democracy", "Oh My God" o la grandíssima balada "The Blues".

I després d'açò? Res. Zero. Axl Rose seguia essent el de sempre, i no va dubtar en suspendre una gira europea el següent estiu ni en negar l'entrada a Slash a un concert semi-sorpresa a Las Vegas perquè "desconeixia les seves intencions". Sí que van girar el 2002 per Estats Units, amb concerts mig buits, cancel·lacions i disturbis als carrers.

Els anys van passar, i mentre la gent anava perdent l'esperança que el proper àlbum arribés a veure la llum algun dia. En aquella època els Offspring van anunciar que el seu proper disc es titularia "Chinese Democracy", però ningú els va fer cas. El 2006 es va anunciar una gira europea que, contra tot pronòstic, va acabar fent-se realitat. De fet, la primera data va ser a Madrid, i allà estàvem el meu amic Borja i jo per veure un concert més bé regular. Ja no hi havia en Buckethead i la banda sonava una mica oxidada. Però vam viure moments clàssics com "November Rain", la inicial "Welcome To The Jungle" o, clar que sí, l'espera de dues hores a que Axl es decidís a començar el concert (el públic es va entretenir tirant qualsevol cosa a l'escenari).

I quan ja érem molt poquets els que esperàvem amb (poca) impaciència, el nou disc d'Axl Rose i el seu circ de mercenaris finalment va sortir a la llum el novembre de 2008. Finalment era aquí, sense videoclips multimilionaris, sense portades a la "Rolling Stone" i, per suposat, sense triomfal gira de presentació. Era com si Axl volgués que la música xerrés per si mateixa. I què deia la música?

Ens trobem amb un disc excessiu, esquizofrènic, genial per moments i decididament ridícul a d'altres.

No hem d'oblidar que aquí de Guns res de res, aquest és el primer disc en solitari d'Axl Rose, i si el que volia era reflectir la seva complexa personalitat, l'èxit ha estat total. Trobem èpiques balades com "Street Of Dreams" (abans coneguda com "The Blues", jo tampoc tenc idea de per què li va canviar el nom) o "This I Love", influències de Queen, Mott The Hopple, Bowie i altres, passades per un filtre de modernitat (modernitat de finals dels 90, no ens equivoquem) amb resultats excel·lents a estones ("Catcher In The Rye") o fallits a certs moments ("IRS"). Una feina de guitarres brutal per part de Buckethead i Robin Finck ("Chinese Democracy", "Better") i unes interpretacions vocals immaculades per part de Mr. Rose. Però també ximpleries com les guitarres pseudo-llatines de "If The World" o el maremàgnum de samples de "Madagascar". I el començament de "Rhiad'n The Bedouins" em recorda perillosament a un tema de Manolo García! Augh!

En definitiva, un disc que no supera les enormes expectatives que es van depositar en ell, però que té alguns temes excel·lents que disfrutarem en directe a Badalona d'aquí a poquet. Ja us contaré!

T'interessa la música? Escriu a "The Song Remains The Same":
psthesongremainsthesame@gmail.com