Quina mena de persona ets?

Potser psicòlegs, antropòlegs o sociòlegs tinguin milers de llistats diferents on es fan relacions dels diversos tipus de personalitats amb què ens podem trobar al llarg de la nostra vida i al llarg d'aquest ample món, però tenc la ferma convicció de què només existeixen dos tipus de persones: els passatgers i els esclaus. Els passatgers són aquells que passen per la vida com si estiguessin gaudint d'un creuer de luxe en què tothom està destinat a servir-los. I els esclaus són, no cal dir-ho, els eterns servents.

Hi ha moltes facetes de l'existència que ens faciliten veure amb més claredat les diferències entre les dues classes, algunes molt transcendentals, com poden ser la política, l'economia o la religió. Impossible no saber qui és qui en aquests mons. Però com la gran majoria no esteim implicats en aquests assumptes tan peluts i tan seriosos sembla que ho tinguem més difícil per esbrinar qui és un passatger i qui un esclau, i més quan els papers són totalment intercanviables i un pot ser esclau en un moment o en comparació amb altra persona per passar a ser passatger si les circumstàncies canvien mínimament.

Això no obstant, no hi ha res més fàcil que identificar qui és qui en la vida quotidiana. En cada aspecte de la nostra vida ens identifiquem i adscrivim a un d'aquests dos tipus. Així doncs, si esteim al supermercat, el passatger és aquell que col·loca el cotxet ben enmig del passadís i que no el retira encara que l'esclau de torn li dediqui una immensitat de mirades d'odi. També és el passatger aquell que no respecta les cues i que d'una manera o altra sempre aconsegueix passar davant de tots els esclaus.

Una frase típica d'un passatger a un esclau és: "No et fa res, no?". No et fa res si t'agafo el cotxe, si no et torn els doblers que m'has deixat, si pas davant tu encara que fa tres hores que esperes, no et fa res que no t'ajudi, no? O no et fa res ajudar-me. És perillosa aquesta frase perquè en realitat quan la pronunciam sabem a la perfecció, malgrat sigui molt en el fons de la nostra consciència, que sí que li fa res, de fet, li fa molt a l'altra persona. Li fa vesa o li farà emprenyar-se o li farà cancel·lar els seus plans o li fa sentir-se incòmode, envaït, molest, li farà sentir que s'estan aprofitant de la seva bona disposició i que per tant el consideren un esclau.

Aleshores, quan som a la platja no ens fa res el ca del costat, perquè el passatger creu que el seu canet és tan mono i tan petit que és impossible que li faci nosa a ningú. Tampoc ens fan nosa les esquitxades alienes, o que es beguin la cervesa fresqueta que hem carregat a la feixuga gelera des de ca nostra fins a la platja verge, ni haver de recollir qualque deixalla que els passatgers deixen enrere sabent que ja vindrà qualcú més disposat a llençar-ho on toca. I és que la bona educació és un factor congènit que fa que minvin les nostres possibilitats de ser més passatger que esclau, ens converteix en població de risc davant l'esclavitud crònica. Com més bona educació ens hagin inoculat, més greu serà la nostra malaltia i pitjor cura tindrà.

Els passatgers conten amb el bon cor dels esclaus. Saben que si fan les coses malament sempre apareixerà un esclau a qui el cor li faci mal de veure una feina tan mal feta i la farà. Els passatgers no necessiten pagar perquè els esclaus sempre els conviden, de fet no han de menester ni carregar amb la seva feixuga bitlletera, ja es sap que el goig del més feble sempre ha estat poder donar el millor al més fort. Els passatgers passen de totes les lleis, les tàcites i les escrites i per això sempre passen quan el semàfor ja està en vermell, mentre que els esclaus sempre s'aturen quan es posa en ambre. No els detenen els passos de vianants i a les rodones sempre van ells primer, especialment si el que té el dret munta una velo o condueix un cotxe més petit.

A la feina, els passatgers són aquells que fan notar més la seva presència, especialment quan els patrons són aprop, són els que sembla que fan molt i en realitat no fan res i els que s'adjudiquen els mèrits pel treball dels esclaus. A casa, són els que no escuren però després comproven que tot estigui totalment net i al seu lloc. Els passatgers no canvien mai el rotllo de paper higiènic al bany. De fet, solen emparar-se sempre sota tres opcions: a) no fer res, si s'ha acabat, s'ha acabat; b) posar un rotllo nou damunt i no dintre el porta-rotllos i, la darrera i més enginyosa, c) arreglar-se-les per no ser ells qui acabin el rotllo deixant sempre un quadradet.

Els passatgers prenen i prenen. S'autoconviden en el darrer moment a una festa o celebració i a més a més duen amb ells un munt de convidats propis. Sempre són els primers a testar el bufet i procuren no moure's de la taula per tal d'impedir que mengin els esclaus i, de pas, la resta de passatgers, no és que tenguin un sentit de grup massa exacerbat. Als sopars d'associacions -de les quals sempre formen part- en què tothom ha de col·laborar, són els que no arraconen ni la seva pròpia cadira.

"Ja vindrà un esclau a qui no li faci res fer-ho" solen pensar i si els hi falla aquesta teoria també els hi és útil pensar que als altres els hi agrada molt fer feina. Cal demanar-se com és que els passatgers sempre es surten amb la seva i els esclaus no protesten mai, com molt es queixen en petit comitè i sense alçar la veu. "Si els esclaus del món s'unissin les coses canviarien" podria pensar qualcú amb un poc de bona fe. Però les coses han estat sempre així i així estaran, bàsicament perquè a cap esclau li agrada haver d'admetre que pertany al club dels esclaus i no al dels passatgers. Per això, davant la pregunta tan molesta de "No et fa res, no?" tothom respon igual: "És clar que no!". Després de tot, la resposta només canviaria si anés dirigida a un passatger i això no passa mai.