El florista

Mes rere mes, any rere any, ella comprava un ram de flors I deixava unes monedes en les tremoloses mans del florista.

A la deessa Parvati li agradaven molt les flors i sovint la seva mirada es passejava per aquell animat mercat, on les paradetes s'amuntegaven i els venedors cridaven l'atenció dels clients a crit pelat. Parvati, desplegava la seva omnipoderosa mirada sobre tots els mercats de flors de la Terra, però tenia predilecció per aquell, on s'exhibien flors fresques, cridaneres i oloroses, entre l'algaravia dels venedors, els gossos olisquejant, les vaques que aprofitaven per menjar-se les restes de flors i les abelles volant, àvides de nèctar.

El florista es deia Surendra i tenia trenta-cinc anys, pell morena, cabells revulls, i cos fibrós, encara que excessivament prim. No coneixia el nom de la dama que tots els divendres li comprava flors. Surendra estava casat i per la marca vermellosa dels cabells de la dama, sabia que ella també hi estava. Calculava que tindria uns trenta anys, però l'havia coneguda des que era joveneta. Mai no podria oblidar aquell primer dia en què ella li va comprar el primer ram de flors. El cor li va botar dins el pit i se li va entretallar la respiració. Quina bellesa! En aquells moments, hauria donat la vida per una carícia, s'hauria llençat als seus peus de nenúfar per una paraula.

Hi havia dies que Surendra cercava amb els seus ulls els de la dama, però mai no els trobava. Pensava amb molta tristesa com en passava de desapercebut. Però no deixava d'insistir en l'intent de creuar les seves mirades, com si la vida li anàs amb allò, i cada vegada que la dona agafava les flors, ell li cercava els ulls, enmig d'aquella multitud, sense que els venedors deixassin de cridar, mentre cabres i coloms, gossos i corbs rondaven pel mercat, que feia una olor meravellosa de flors, però també de suor i de plantes podrides.

Finalment un dia, els ulls de Surendra i de la dama es van creuar. Va ser un instant molt breu, però a la vegada suprem i intens. Se li van eriçar els cabells per l'emoció quasi incontrolada. Quina mirada! Tan dolça i viva a la vegada, tan llunyana i propera! Va ser només un segon, però en aquell moment va semblar que s'esvaïen l'espai i la distància per a que els ulls d'ambdós més que mirar-se, s'abracessin. A partir d'aquell dia, la dama i Surendra creuaven les mirades cada vegada una estona més llarga, però sempre discreta i insuficient per al florista.

Surendra ja no podia fer altra cosa que pensar en aquella dona màgica, que no només encenia en ell el desig. Aquella dona l'embriagava amb la seva senzillesa i la seva bellesa impactant. Un dia es va atrevir a regalar-li una rosa; un altre dia, una flor de lotus. I el creuament de mirades es va fer més intens i més profund i era com si en aquells moments màgics es fes un silenci profund.

Així com el carro segueix les peuades del bou i com el rierol segueix el seu curs, així un dia seguia l'altre, però per a Surendra només comptaven els divendres i aquell fugisser instant de felicitat que s'interposava a molts altres d'ansietat i de dolor. No era fàcil viure sense aquella dona.

Un matí de primavera, la dona lluïa un sari de color mostassa i portava el cabell amollat damunt l'espatlla. Quan li entregava el ram de flors va gosar fregar-li la mà i ella, per primera vegada en tants d'anys va dibuixar un mig somriure còmplice, que també es va reflectir en el seus ulls grans i profunds. Per un moment aquells ulls tan enigmàtics es tornaren alegres i a la mà de Surendra hi va quedar durant moltes hores el nèctar d'aquell freg intencionat.

Un divendres, la dona no va anar al mercat de flors. Surendra estava en un estat de nervis incontrolat i va esperar fins entrada la nit. La dama tampoc no va visitar el mercat els divendres que vingueren després, i Surendra, desconcertat, es demanava com era possible arribar a sentir tant de dolor per una fugissera i furtiva mirada.

Passaren els anys. Un divendres, Surendra va experimentar un estat d'ànim especial, com si uns sensors dins del seu cervell començassin a funcionar. Entre la multitud la va veure, obrint-se pas cap a ell, sortejant les paradetes d'altres floristes, recollint-se amb gest femení i elegant, un poc el sari per no arrossegar-lo pel terra. La dona es va situar davant el florista i l'aroma de sàndal que impregnava el seu cos va guanyar el de les flors. Ella, la que no tenia nom, la més torbadora, la misteriosa dama de la que res no es sabia era allà. El va mirar tan intensament als ulls que es va sentir envermellir, però va ser capaç de mantenir la mirada penetrant. Després, seguint Surendra el vell truc, li va fregar la mà i es va adonar, de sobte, que una llàgrima brollava dels ulls d'ella i li rodava per les galtes. Eren llàgrimes d'alegria o de dolor? Com podria entendre el llenguatge d'aquelles llàgrimes tan sentides i que encara li feien més atractiu el rostre? Per tornar-li a fregar la mà, li va donar un segon ram de flors i durant uns instants es va atrevir a mantenir els seus dits a la mà tremolosa i emocionada de la dama. Estaven condemnats a atreure's en la distància insalvable, que per a Surendra s'havia convertit en un abisme aterrador. Volia saber al menys el seu nom i finalment es va atrevir , amb molt d'esforç, a preguntar-lo. Els llavis de la dona quedaren sellats. Tanmateix, el va mirar amb tendresa infinita i Surendra es va negar a cobrar-li els dos rams de flors.

La desesperació, la melangia i l'angoixa es van instal·lar en l'ànima del florista. Un dia va decidir canviar de mercat i mai més no tornà a veure la dama sense nom. Durant un temps, desgarrat, es va demanar si havia de pagar un preu tan alt per amor i va detestar tots els seus lligams, però amb el temps, es va sentir agraït per comptar amb una bona dona, amb la que s'havia casat, com la majoria de les seves gents, a l'espera que l'amor arribàs, i que li havia donat uns fills meravellosos. Va conèixer l'amor intens i passional gràcies a aquella dama enigmàtica, i un altre tipus d'amor molt més serè, gràcies a la seva esposa. Anys després, va muntar la seva pròpia botiga de flors, treballant colze amb colze amb la seva esposa. Es deia Radha, com l'amant del deu Krishna, i el destí l'havia duita fins a ell i li havia donat una bona vida.

(Adaptació d'un conte del llibre "La mirada de Parvati y otros relatos sobre la India" de Ramiro Calle. )