Fernando Sabino Seguí10/10/10 0:00
TW
0

Benvinguts, incrèduls! 'La Mosca' (The Fly, 1958) és un títol insòlit dins el cinema fantàstic i de ciència-ficció… Per començar, es tracta d'una pel·lícula que podríem qualificar d'intimista… Allunyada d'accions espectaculars i d'escenaris fantasiosos, aquesta cinta de Kurt Neumann es desenvolupa en una agradable i apacible casa familiar nord-americana dels anys cinquanta… Els seus protagonistes son un científic, la seva dona i el seu fill… André (Al Hedison) no té res a veure amb el típic científic esbojarrat i ambiciós que el gènere acostuma a mostrar-nos… Industrial, amo juntament amb el seu germà François (Vincent Price) d'una fàbrica que li permet dedicar-se sense lligams a la seva tasca científica, la seva vida transcorre sense el més petit ensurt… La seva esposa Hélène (Patricia Owens) i el seu fill Philippe transmeten una pau i una felicitat sense límits… Tot és harmonia en un decorat que no es desdibuixa en cap moment… Quan André comunica a la seva dona els seus avanços en el tema de la desintegració, translació i posterior reintegració de la matèria, no manifesta cap desig malèvol… Molt al contrari, i d'acord amb l'ambient descrit, li diu que el seu descobriment serà essencial per a la humanitat i que abolirà, per exemple la fam al món… Tot és, doncs, felicitat i bons sentiments…

Però el film, que respecta la proposta narrativa d'un relat del periodista francès George Langelaan, s'articula realment sobre un terrible pròleg amb aire de thriller que recull, increïblement, l'assassinat d'André en mans de la seva esposa… Aquest insòlit epíleg que clausura la història i que reprèn les inicials pesquises policials ens porta a un altre començament, a modus de 'flashback', que narra l'idílica vida del protagonista i la posterior tragèdia… Eufòric pel seu revolucionari descobriment, André experimenta amb ell mateix aquest transmissor de matèria… Malauradament, l'entrada a la màquina d'una mosca fa propici l'error, és a dir, la confusió mol·lecular entre l'insecte i l'home… El desgraciat accident produeix dos cossos diferents però superposats: un humà (André), amb cap i pota de mosca; i un altre, l'insecte, amb el cap i el braç del pobre científic…

'La Mosca' és una atractiva al·legoria al voltant de la intromissió d'allò animal en el món dels humans; un interessant estudi de la preservació de l'humà fins a l'impossible (és a dir, la degeneració del cos i la seva absorció per allò monstruós), atentament reflectit en el procés en el qual la bèstia venç la resistència i s'apodera de la voluntat del home (una lluita per la supervivència que finalitza amb la mort… el suïcidi demanat per André esdevé desatès homicidi)… El film de Neumann convenç per la seva hàbil construcció i el seu imaginatiu desenvolupament, per la seva transparència narrativa i per la precisió expositiva, que renega del subratllat i d'allò artificiós… Aquesta proverbial elegància fílmica i el poder esgarrifós de les seves imatges són condicions impecables i asèptiques per a una dissecció perfecta de l'horror, molt allunyades de les constants fílmiques de David Cronenberg, el qual va desenvolupar, fins la límits insondables, la terrible degradació antropològica del científic en la seva fantàstica i memorable versió dels anys 80 ('The Fly', 1986, amb Jeff Goldblum i Geena Davis)…

La imatge de la mosca de cap blanc atrapada a la tela d'aranya, a punt de ser devorada per una aranya, esclafats els dos per una pedra llençada per l'incrèdul policia, presideix la seva alabada cloenda, un dels finals més desoladors i cruels del món del cinema… També la primera vegada que André es mostra a la seva dona, amb el cap cobert per una tela negra; o el moment en el qual la seva mà amagada que da al descobert, exhibint la terrible pota d'insecte; o quan André escriu la nota de suïcidi a Hélène i la seva mà pateix l'accés de mutació animal… Elements dramàtics claus per a una singularitat cinematogràfica que radica en la seva especulació fanta-científica i en la capacitat d'inserció de la monstruositat emmarcada en allò quotidià, que pot admirar-se com a una paràfrasi força kafkiana…

La mosca-André Delambre esdevé estranya variant del Gregor Samsa de 'La Metamorfosi' (salvant les distàncies, of course)… Són esgarrifoses mutacions d'una quotidianitat que, de vegades, és monstruosa… Només cal veure l'enorme quantitat de mosques que ens destorben la migdiada en aquesta època de l'any… No ho dubti! Qualsevol d'elles podria ser vostè! El meu amic Miquel Pons Moll sempre ho ha tingut present. He… he… he… Fins la setmana que ve, incrèduls!