"Ella és la senyoreta Bonnie Parker… jo sóc en Clyde Barrow… robem bancs…"

Aquest veterà realitzador de Philadelphia va celebrar el passat dilluns el seu vuitantavuitè aniversari sense saber, probablement, que l'endemà deixaria aquest món… Era un dels supervivents de l'anomenada 'Generació de la Televisió', un grup de brillants cineastes (John Frankenheimer, Martin Ritt, Sidney Lumet, Stuart Rosenberg i el propi Penn van ser els més reconeguts) que es van iniciar primàriament a la petita pantalla durant els anys 50 i que van assolir un protagonisme clau al cinema a la dècada dels 60… Aquesta determinada parcela de la història del cinema nord-americà, amb totes les seves irregularitats i defectes, va servir d'intersecció perfecte entre l'època clàssica de Hollywood i la generació de realitzadors que, per dir-ho d'alguna manera, quasi aconsegueixen apropiar-se de la indústria cinematogràfica americana i van canviar realment les coses… Directors com Coppola, Spielberg, Scorsese, De Palma…

Potser Arthur Penn no va ser el més talentós d'aquesta generació catòdica, però sí que va ser el més instintiu a l'hora de transmetre l'esperit d'aquella època… El seu estil impredecible va saber portar la violència i la protesta generacional a la gran pantalla en un moment en el qual Hollywood s'oposava ferotgement a qualsevol canvi… Iniciat a la cadena televisiva NBC després d'abandonar la interpretació, Penn va assolir l'èxit a l'any 1957 amb la seva primera versió de 'El Milagro de Anne Sullivan' per a la televisió, un drama de superació personal sobre la relació entre una professora i la seva alumna cega i sordamuda, i amb el seu primer llargmetratge 'El Zurdo' (The Left Handed Gun, 1957), amb Paul Newman com a un intens Billy el niño… Després arribaria una segona versió cinematogràfica de l'obra teatral de William Gibson, al 1962, amb les 'oscaritzades' Anne Bancroft i Patty Duke… Començava la carrera inversemblant d'un director aferrat a la versemblança…

El seu cinema, centrat en els marginats, observava i subvertia la ideologia i la mitologia de la societat del seu país en aquella època de metamorfosi… 'La Jauría Humana' (The Chase, 1966) i l'elemental 'Bonnie and Clyde' (1967) van captar perfectament l'ànim neguitós i el desencantament de la joventut d'aquells anys… La violència i la ràbia d'aquests films també reflectien la tenacitat, la dignitat, la vulnerabilitat i la inconsciència romàntica dels seus protagonistes… L'èxit d'aquestes pel·lícules no va desalentar a Penn, que va tornar a posicionar-se amb els desfavorits socials… Primer amb 'El Restaurante de Alicia' (Alice's Restaurant, 1969), una fascinant radiografia de la marginalitat 'hippy' centrada en la figura i la personalitat del cantautor Ald Guthrie, i després amb 'Pequeño Gran Hombre' (Little Big Man, 1970), un film, protagonitzat per Dustin Hoffman, que mira de reüll el conflicte del Vietnam mentre deconstrueix la mitologia heroica del western des del punt de vista dels indis xeiennes…

La flama combativa de Penn es va anar apagant a mesura que la indústria cinematogràfica evolucionava cap al fenomen del taquillatge… Abans de la seva retirada definitiva es va refugiar a Broadway i al mitjà que el va veure néixer, la televisió… I abans del teatre, ens va regalar algunes bones pel·lícules de gènere com 'La Noche se Mueve' (Night Moves, 1975), una cinta de suspens dins la tradició del críptic cinema negre dels escriptors Dashiell Hammett i Raymond Chandler, o l'excèntrica mostra de cinema de l'oest 'Missouri' (The Missouri Breaks, 1976), una crítica ofegada de les litúrgies fronterisses amb un duel interpretatiu d'alçada entre Marlon Brando i Jack Nicholson… Però la densitat cinematogràfica de Penn ja havia deixat pas a una melanconia i a un pessimisme que res tenien que veure amb la convicció, la intensitat i la força d'aquell cineasta que va revolucionar la història del cinema perforant a Faye Dunaway i a Warren Beatty setanta quatre vegades en una agònica càmera lenta i eternitzant els dos amants per la resta dels temps…

Però el que Penn realment volia reflectir a les seves pel·lícules era aquella fonda violència que respirava el seu país, les contradiccions de les guerres que ha provocat, el racisme, la intolerància, les injustícies del capitalisme… Per això es deia que era el director de la violència… Però ell tan sols es limitava a reflectir allò que ja existeix a la vida real… I ho va fer sense vergonyes al cinema, al teatre i a la televisió, com el clàssic modern que va saber ser…

Arthur Penn i Tony Curtis comparteixen més que un simple obituari atzarós… Cadascú a la seva manera, però els dos van gaudir d'una època d'esplendor artístic i professional que, amb el pas del temps, va esdevenir inherent irremediablement al desenvolupament de les seves respectives carreres… Ells van ser elements claus en una transició necessària al cinema nord-americà , però ells mateixos, malauradament, no van saber acceptar la seva pròpia condició transitòria…

Bonnie Parker, lladre i assassina, també tenia vel·leïtats de poetessa… Va escriure una balada premonitòria abans de morir, que va ser publicada després a un diari de Dallas… 'Cada dia el camí es més incert… Saben que la llei acaba guanyant sempre… Que la mort és el salari del pecat… Un dia d'aquests cauran junts…'
Fins la setmana que ve, incrèduls!