Missatge al contestador

Com estàs? Fa temps que et volia trucar i no em decidia, a la fi, quan ho he intentat, no hi ets. M'imagino que estaràs mirant el mar, prefereixo imaginar-ho així, i també imagino que m'acosto a tu, t'espanto perquè no hi ha ningú però deixes anar un dels teus somriures. No sé per què et trucava, però imaginant, potser sí que et trucava per fer una sortida a la mar. Una fugida allà on ningú ens pogués trobar. Vaja, després de tants anys, dir-te tot això, et semblarà estrany, però aquesta fugida és la que va quedar pendent, la que després de moltes fugides el temps va fer un parèntesi deixant que la rutina i un nou rellotge canviés les noves vides diàries. Diàries, perquè ja ho veus, aquí estic, descalç, nu, esperant poder escoltar-te. Jo estic mirant per la finestra, ho sents? Això és el vent, aquell que sempre hem escoltat quan la distància ens ha parlat cara a cara. No vull penjar, estaria hores i hores, que estrany, parlo amb una màquina, però sé que ho escoltaràs –o això vull pensar– i és com si m'escoltessis després de tan temps. Et voldria explicar les nits que he passat despert somiant amb tu, els dies que he passat dormint pensant amb tu. Aquí et deixo la meva veu, amb uns punts suspensius infinits (...) perquè em puguis escoltar quan vulguis, perquè em puguis escoltar quan vulguis.