Labordeta, "la albada del que se fue"

Els menorquins i menorquines tenim un record més proper d'aquest home quan va dedicar un programa a Menorca en el serial 'Un país en la mochila'. Cinquanta sis minuts tastant i glossant la nostra illa en un vessant paisatgístic, històric, costumista i literari. Acompanyava les imatges amb una locució cadenciosa, assossegada, amb llenguatge planer i poètic. Igual d'encertat que en els altres capítols que recorrien les terres i pobles de l'Estat espanyol.
Labordeta va ser un tipus peculiar; polifacètic i polivalent. Va tenir una infància marcada pels estralls de la guerra i va viure la por familiar una volta detingut, per comunista i republicà, el seu pare Miguel, un catedràdic de llatí. Membre d'una família d'actors, novel·listes, poetes i músics, José Antonio Labordeta es va anar fent un camí personal que el va dur a ser, potser, la persona més popular d'Aragó i un referent comunitari.

De la seva mort ha transcendit, en primera instància, aquell "a la mierda" deixat anar al Congrés dels Diputats quan era increpat de forma burlesca per la bancada del PP. Tanmateix, al cantautor de Saragossa li calen moltes més transposicions que la feta amb ressò mediàtic protagonitzada a la tribuna política de Madrid. Professor (ho va ser del periodista Federico Jiménez Losantos) editor, poeta, cantant i polític. I totes aquestes facetes les va exercir sempre des de la més senzilla humilitat. Sabia que la força social s'amalgama en la unitat de la gent i en la fortesa identitària; reivindicador infatigable sobre la desídia aplicada sobre el 'seu' Aragó i home avesat sempre en les classes populars, motivades aquestes a través de les seues lletres, que volien frenar el desafecte dels seus, als que cantava com treballadors de la dignitat, de la justícia i de la llibertat.

Les lletres diuen molt de Labordeta. 'Canto a la Libertad' vol esdevenir Himne d'Aragó per aclamació popular, i molt probablement ho acabarà sent. Un clam, a més de llibertat, de justícia, car no poden anar l'una sense l'altra:

"Sonarán las campanas
desde los campanarios
y los campos desiertos
volverán a granar
unas espigas altas
dispuestas para el pan".

"Para un pan que en los siglos
nunca fue repartido
entre todos aquellos
que hicieron lo posible
por empujar la historia
hacia la libertad".

I és que d'arrels Labordeta en sabia una estona llarga. 'Somos...', 'Vamos...' i 'Hemos...' encapçalen estrofes d'una cançó que pregona pertinença i explicita present, futur i passat del Poble seu, però igualment extrapolable a altres:

"Somos
igual que nuestra tierra
suaves como la arcilla
duros del roquedal";

"Vamos
a echar nuevas raíces
por campos y veredas,
para poder andar"

"Hemos
perdido compañeros
paisajes y esperanzas
en duro batallar"

Referències constants a la seva gent i a la necessitat de tornar a marcar camins, de construir llars comunes i a ser lliures. Elements que potser puguin semblar primaris, però que emergeixen urgents com a principis d'una societat massa despersonalitzada i desarrelada. El seu regionalisme polític i humanitari ha pretès enfortir des de la diversitat, en contra de l'uniformisme genocida. Un poble sense identitat és un poble sense futur. El taranna de Labordeta l'ha fet exemplar també fora d'Aragó. I és que no es pot arribar lluny sense arrels: qui no és capaç de ser solidari amb els veïns de la plaça on viu, difícilment comprendrà els neguits del món. I ell sempre ha caminat vora la seva gent.

Fou cantant de veu tronadora i d'activitat artística polifacètica i constant al llarg de la seva vida. A pesar que la producció literària és prolífica, és menys coneguda que la musical. Compta amb més de vint treballs musicats i editats, però també ha publicat més de vint obres entre poemaris, novel·les, assajos, guies i memòries.

Ja fa molts anys, em va colpir veure'l cantar 'La Albada', tot sol, a les pedreres de Líthica. He tornat a veure aquella seqüència i m'ha tornat reblanir l'ànima després de tant temps. Les 'Albadas' són cançons tradicionals cantades els matins de festa o bé abans que els jornalers iniciïn la seva feina. I no puc passar sense reproduir part d'aquesta lletra:

"Y ésta es la albada del viento, la albada del que se fue, / que quiso volver un día, pero eso no pudo ser. / Las albadas de mi tierra se entonan por la mañana / para animar a las gentes a comenzar la jornada. / ¡Arriba los compañeros!, que ya ha llegado la hora / de tener en nuestras manos lo que nos quitan de fuera / Esta albada que yo canto es una albada guerrera, / que lucha porque regresen los que dejaron su tierra".

Va ser un home fort, sencer, lluitador, senzill i transparent que ens ha deixat uns valors que caldria estojar com a penyora pel que li devem. Quan deixà Menorca va dir: "Con esa memoria y con esa fatiga, (...) con el recuerdo manso y de las mansas aguas, me reposo la abrumadora acumulación de tantos paisajes, gentes, imágenes, sonidos y olores, para poder degustarlos tal y como se merecen". Gràcies, gran home.

Que hi hagi una "Albada" pel qui ha marxat i que damunt les manses aigües menorquines suri una garlanda en el seu record.