Començar de nou

Els llargs dies d'estiu i les nits perdudes en companyia de la seva guitarra a la vora del mar d'una petita cala, allunyada dels ulls de qualsevol, eren només una lleu il·lusió entre els seus pensaments, i era el moment de guardar sota clau i en una petita caixa els records d'aquell darrer any i fer-ne de nous. Setembre era per a ella l'inici d'un nou any. El començament de moltes coses. Però, inevitablement, el final d'algunes altres.

Al matí, el terra estava mullat, i un nen intentava fer cruixir les fulles que la nit abans el vent havia fet caure. Però el so d'aquestes, enganxades al terra, era nul, senzill i insignificant. Com insignificants eren els moviments forçats del policia que intentava dirigir el trànsit en el que era el primer i caòtic dia d'escola.

Assentada en una vella butaca blava, just al davant del petit balcó, replet de plantes seques i mortes, mirava com la gent anava i venia; atabalada i tranquil·la, i com el carrer bullia de vida. Una cigarreta s'anava consumint amb l'aire del matí, i el soroll de la cafetera era l'únic so que habitava en aquell petit pis amb maletes obertes i caixes encara tancades a l'espera de ser portades a les golfes. Hi havia una taca d'humintat a la paret, i les rajoles tenien un color groc que es trauria amb lleixiu. La ràdio s'havia quedat sense piles, i la música havia parat. Casa seva feia massa temps que romania sola.

Observant el carrer la seva ment mirava de configurar el que seria la seva nova vida, i entre projecte i projecte, anaven sortint de la caixa aquells records que hi havia guardat.

Era l'octubre passat, i ella es trobava reunida amb els editors arreglant els darrers detalls del seu primer llibre, quan la llum del seu telèfon insistia en què tenia una trucada que potser era important. Però no va contestar. Fos el que fos, podia esperar pensà. Va escollir el model d'invitació, i es rellegí el dossier de premsa fins que el trobà perfecte.

I de fons, el so d'una ambulància que es dirigia el més ràpid possible a l'hospital més proper. Ell, petit i fràgil es trobava amb els ulls mig oberts. Intentant respirar i no adormir-se. Al seu davant les imatges eren borroses i blanques. Arribà inconscient a l'hospital.

Després de passar dos dies sense moure's del seu costat, de les insistències dels metges i les infermeres, i de veure's a ella mateixa al mirall, amb els cabells bruts, el maquillatge ara ja quasi inexistent i unes ulleres ben marcades, decidí anar-se'n a casa a descansar una mica, dutxar-se, canviar-se de roba i, potser, menjar una mica abans de tornar a l'hospital. Però la mera idea de deixar-lo en aquell enorme edifici fred i solitari i a on la mort es passejava tranquil·lament, li provocava por i ràbia.

El pis feia olor a tancat, a cafè fred i a tabac. I el seu llit estava ple de la roba que dos dies abans s'havia emprovat per la reunió. I es va adormir al sofà. Al costat del telèfon. Sabia que sonaria.

Quan ho feu, la veu que hi havia a l'altre costat sonà ferma i clara. Hi havia sentiment en les seves paraules. Dolor. Pena. Recolzament... Sense pressa, es posà les seves sabates, agafà una jaqueta i la bossa i marxà cap a l'hospital. Aquest cop no agafà un taxi, sinó que va anar-hi caminant, sota un cel negre. Potser per sentir l'aire fresc d'aquell dia de principis de tardor en el seu rostre, o potser per començar a sentir que d'ara en endavant, aquell camí, que tant cops havien fent junts, agafats de la mà, de camí a casa dels avis, el faria sola. En silenci. Observant cada detall del carrer. Cada persona que hi caminava.