La serp que em va trair

Ella sí, però, i durant anys va dormir amb la seva estimada serp la qual solia embolicar-se al voltant d'un braç o d'una cama de la seva ama. No és difícil imaginar-les dormint juntetes baix un bon nòrdic al llarg de fredes i obscures nits daneses: totes dues tranquil·les, relaxades i calentetes, gaudint de la mútua companyia en la comoditat de la seva llar. Això no obstant, perquè en tota història hi ha d'arribar un però, el nus, un matí en despertar, la nostra protagonista humana es va trobar una sorpreseta poc agradable: la seva serp estimada no dormia plàcidament envoltant una de les seves extremitats com era habitual, sinó que estava totalment estesa al seu costat. Allargada i tesa com un bas, així se la va trobar aquell matí.

Òbviament, la nostra jova habitant del país d'en Hamlet es va espantar molt, primer, per passar, després, a preocupar-se'n encara més. Qualque cosa no hi anava bé amb la seva estimada companya, si aquesta estranya conducta persistia, l'hauria de portar al veterinari perquè potser aquell pobret animal estava patint i aquesta era la seva manera de fer-li entendre, ja que no li podia dir. La serp, mesquina, malgrat tot l'amor que compartien, no en sabia, de xerrar.

Al dia següent, les pors de la nostra protagonista humana es van fer realitat: la serp tornava a estar allargada, immòbil i tesa al seu costat i no embolicada en un braç o en una cama com li agradava. La visita a la clínica no es va fer esperar i prest es va haver d'enfrontar amb la mirada veterinària que més temen tots els propietaris de cans, moixos, ratolins, lloros, peixos de colors, iguanes, tortugues, conills i resta de fauna... i flora. No hi havia res a fer, els símptomes que ella havia descrit no deixaven lloc per dubtes: haurien de sacrificar la seva serp estimada.

- Perquè? Què li passa, Doctor?, va demanar ella amb llàgrimes als ulls. - No res, en realitat, li va dir el doctor. No li passava res a la seva serp, estava completament sana i molt ben cuidada, però l'havien de sacrificar igualment. - Perquè?, insistia ella. I, a la fi, després de diversos gestos d'incomoditat del veterinari, va obtenir la resposta.

Havien de sacrificar la serp perquè la seva conducta indicava que era perillosa. Mentre va ser petita, o almenys, mentre es va sentir petita en comparació a la seva ama, dormia enroscada a la seva carn i no representava cap perill. Ara que havia crescut, que havia deixat aquest costum i que s'allargava tot el que podia al seu costat, la seva voracitat quedava clara ja que la intenció d'aquest gest era, senzillament, comparar-se'n, prendre mides, comprovar si aquell animal humà que li proporcionava menjar i comoditats li cabia dintre o no. Per sort, mentre li sobressin centímetres d'al·lota o li manquessin centímetres de cos, no hauria intentat matar-la i empassar-se-la encara que no ho tenia mal de fer per ofegar-la mentre dormia, començant a menjar-la pel cap. Cada dia la serp prenia mides i cada dia es decebia, el seu dia esperat no hi arribava mai. A bon segur que en sentir aquest diagnòstic l'al·lota danesa ja no va gosar deixar caure ni una sola llagrimeta per la seva antiga amiga i el seu sacrifici deixà de ser un drama.

La veritat és que aquesta història sona massa a llegenda urbana com per donar-li credibilitat i potser qualsevol persona interessada en el món dels rèptils ens donaria mil motius per desestimar-la com a real o possible. Però dóna què pensar, com tots els mites terrorífics escampats pel món. El cas és que la part més esgarrifosa d'aquest conte no és la que sembla a primera vista. No és la serp en si el que ens fa sentir por, sinó la traïció.

És esglaiant pensar que podem alimentar, acaronar, cuidar i estimar tant un animalot, un ésser viu, pensant que ens estima tant o més com nosaltres a ell. I, de sobte, se'ns recorda allò que no volem creure, se'ns recorda que hi ha animals (i també éssers humans) que no tenen sentiments. Podem donar i donar, estimar i estimar i no ser corresposts ni tan sols una miqueta. I això ja fa por.

Però més por fa el pensar que la culpa no és dels altres, humans o animals, que no volen, no poden o no saben estimar-nos, sinó nostra perquè podem arribar a estar tan cecs com per a llegir en qualsevol ésser viu una estimació i un respecte que, més que probablement, no existeixen i, quan ens adonem, no podem odiar ni culpar a ningú tret de nosaltres mateixos d'aquest error. Potser per això alguns éssers humans encara diem T'estim, per avisar i per veure si rebem el regal d'una veritat o d'una mentida ja que sempre serà millor ser traït pels altres que per un mateix.