‘…Tant si són llavors com beines de llavors, han de créixer en algun lloc… i algú desitja que es produeixi aquesta duplicació…’

Al·legoria maccarthista sobre l'amenaça del comunisme al món occidental, es va escriure sobre ella durant la Guerra Freda… Al·legat antitotalitarista a on les beines gegants eren la llavor del fascisme, es cridava durant les contestacions estudiantils… Amb tot això, el seu realitzador Don Siegel va donar a entendre que en la cinta no hi entrava en absolut la política, perquè el film s'ha de veure com a una introspecció de la pròpia societat contemporània, en la qual els individus són incapaços d'indignar-se, de reaccionar amb passió als fets de la vida, de defensar a mort les seves idees… Una societat narcotitzada i alienada, es podria concloure avui en dia, cinquanta-quatre anys més tard…

obre aquesta indispensable meravella de la Sèrie B dels cinquanta descansa el feixuc prejudici que porta un missatge 'implícit', el qual, inexorablement, va en detriment de les seves autèntiques virtuts, que provenen de la relació entre el gènere fantàstic pròpiament dit i la força específica del llenguatge cinematogràfic… Siegel, en la seva primera i única incursió al gènere, va entrar de ple en la temàtica del perill que ve de l'espai, filó 'sci-fi' per excel·lència a l'època, però no va dubtar a l'hora d'aportar contaminants novetats personals… 'The Body Snatchers' és un film de ciència-ficció sense efectes especials, narrat amb la velocitat essencial d'un 'thriller' i amb la tensió figurativa d'una pel·lícula de horror… Conscient de no poder resoldre el problema de la capacitat espectacular del film (condemnada per un minúscul pressupost, of course), Siegel va jugar les seves cartes cap a una altra direcció…

Per un costat, la valoració dels ritmes interns de l'oníric guió de Daniel Mainwaring, i per un altre, l'ús d'un muntatge força el·líptic, que elimina qualsevol complaença estètica en els enllaços entre plans per a remarcar el caràcter nerviós de la narració, la qual es desenvolupa en tot moment amb una modalitat ansiosament apressant… Un exemple d'això és aquesta famosa seqüència de l'obertura de les beines a l'hivernacle, jugada amb saviesa sobre la multiplicitat d'angles visuals i un crescendo dramàtic, digne de la millor litúrgia dels films sobre vampirs… Tot un exemple del que es pot fer tot i que els resultats esperats no han de ser necessàriament resolutius…

Cal recordar també la fuga final de Kevin McCarthy i Dana Wynter, resolta dins de la indiferència d'un àrid paisatge; una objectivitat que s'esvaeix progressivament quan la parella entra a la fangosa mina abandonada… Primerament la persecució resulta particularment dinàmica, gràcies a l'alternança del camp llarg (obert amb una perspectiva força 'hitchcockiana' des de l'alt dels dos culpables-innocents) amb angoixants imatges sobre el mateix eix visual (les disolvències creuades a la feixuga pujada per les escales) i per l'ús essencial de la panoràmica per relacionar els llunyans perseguidors amb l'ànsia, cada cop més evident, dels fugitius… Però especialment cal recordar l'espera de la càmera a la seqüència del petó, interrompuda sobtadament amb quatre primeríssims plans alterns, en els quals Miles descobreix (i l'espectador amb ell) que la seva estimada Becky s'ha deixat vèncer per la son, entrant a formar part així del grup d'insensibles replicants…

Set minuts de pur cinema… Sèrie B, sense mitjans, però (potser per això) capaç de no preocupar-se per insignificàncies de l'acció i concentrar tota l'atenció de la mirada per transmetre un estat d'ànim, és a dir l'angoixa que creix dins els personatges, i per determinar coordenades espai-temps que només remeten a l'univers lingüístic a la qual pertany: la magnífica novel·la de Jack Finney… Quan Miles descobreix la fredor de la mort, la fredor d'un petó…

- Aquell instant adormida va ser la mort de l'ànima de Becky…

Mr. McCarthy… Ja pot dormir… Descansi en pau…

Fins la setmana que ve, incrèduls!