L'home que jugava sol als escacs

Laura Rotger22/08/10 0:00

Vestia una americana i uns pantalons grisos, vells i esparracats. I una camisa blanca que ja havia perdut la seva brillantor i el seu color. Els mocassins negres estaven foradats a la punta, i semblava que, d'un moment o altre, la sola s'acabaria desenganxant i es quedaria tirada en aquell parc de pedres i sorra. Mai portava mitjons. Feia servir unes ulleres fosques de conxa, entre els fins llavis, coberts per un espès bigoti, hi tenia sempre una vella pipa, i el seu cap es trobava decorat per un vell barret d'aquells que avui dia es troben als museus. El poc cabell que tenia, era curt i gris. A l'hivern, es tapava del fred amb un abric fosc i llarg fins als genolls, i una bufanda de llana protegia el seu coll, mentre que a l'estiu, i a pesar de al calor, utilitzava l'americana. Hi havia dies en què acostumava a portar un ventall de color crema.

Assegut sempre en aquella petita taula verda de metall del final del parc, a sota els llargs i espessos pins, passava les seves hores i els seus dies. Sol. Sense cap altra companyia que el diari, endarrerit, i un cafè amb llet servit en un got de cartró color blau marí i que havia comprat a la petita cafeteria del cap de cantó, on hi treballava aquella dona robusta i sempre malhumorada. Just al seu davant, un vell joc d'escacs, amb algunes figures ara ja malmeses pel pas del temps. I un vell rellotge.

Arribava ben d'hora, quan l'aire del matí encara era fred i el sol no havia tingut temps d'escalfar la ciutat. Alguns dies, el cel era encara gris, tot i que es podia apreciar la blavor de la primavera. A l'hivern, encara era fosc, i en algunes de les rames dels grans pins, hi reposava dormit el gel de la matinada. Caminava amb fermesa, però lent. Fent llargs passos que el conduïen al mateix indret de sempre. Allunyat de la gent.

En una bossa vella de paper marró hi portava el seu apreciat joc, guardat en una caixa blava de metall amb flors vermelles pintades a sobre. Una a una treia les peces i les col·locava amb cura a sobre el tauler. Primer les negres. Després les blanques. Hi havia dies en què les netejava amb un petit pany blanc. I les mirava amb la tendresa amb què una mare mira el seu fill dormit al bressol. Repenjava l'americana a la cadira, i s'arromangava les mànigues de la camisa per damunt el colze, lentament, fent petits i perfectes plecs. Una bracerola d'or li penjava del braç dret, fent un suau xiuxiueig cada cop que es movia. De la bossa també hi treia la pipa, on hi col·locava suaument el tabac. L'encenia, gaudint uns instants de l'aroma i el gust mentre mirava l'horitzó i veia com tot agafava una tonalitat diferent. I es disposava a passar un dia més.

Totalment en silenci, amb l'únic renou que el que feien els ocells a dalt d'aquells enormes pins, o el de les fulles dels arbres més llunyans al dansar al ritme del vent i xocar entre elles. Mirava fixament el tauler, les seves peces i les contràries, mentre a poc a poc es bevia el cafè, que s'havia refredat massa i que ara tenia aquell gust d'aigua bruta. De tant en tant passava algú caminant, però els seus ulls, verds i envoltats de petites i profundes arrugues, romanien fixes en el joc.

Tranquil i amb calma, pensava en la jugada per, acte seguit, moure lentament i insegur el primer peó i marcar el rellotge. Donant el tret de sortida al joc. Agafava amb suavitat aquelles velles peces, amb unes mans fines i llargues. Portava les ungles perfectament tallades arran del dit, i un anell d'or al dit petit de la mà esquerra. A la pell, perfectament bronzejada a l'hivern, hi tenia unes petites taques, i s'hi podia apreciar el relleu de les venes. Pacientment, i recolzant-se a sobre la taula, s'aixecava del seu lloc, i amb caminar lent s'anava a seure a la cadira que tenia just al davant. Mirava les peces, i repetia l'acció. I així, fins que ell decidia quan s'acabava la partida. Per, seguidament, recollir les seves coses i marxar.

Una per una guardava les peces en aquella vella caixa, que deixava descansar a dins aquella bossa de paper que, d'un moment o altre, s'acabaria trencant. I enfilava escales amunt, cap a la plaça. Mantenia la mirada fixa al terra, i el seu camí era imprecís, seguint la direcció de les fulles seques que havien caigut dels arbres i que es trobaven al seu pas. Li agradava el soroll que aquestes feien sota el seu peu quan les trepitjava, interrompent per uns segons la tranquil·litat d'aquell indret.

Desconec quina direcció prenia quan pujava el darrer esglaó, i també, si tornava a col·locar una per una aquelles peces a sobre una altra taula, amb la mateixa cura amb què ho feia quan jo l'observava, ben amagat a darrera el tronc d'aquell enorme pi. Si es treia la jaqueta i la repenjava en una altra cadira, mentre un altre cafè amb llet servit en un got de cartró es refredava amb l'aire fresc del pas del temps. També desconec perquè jugava sol, i perquè la seva roba era vella i esparracada.

I ara que fa dies que aquella taula roman sempre buida, penso que potser m'hauria d'haver acostat amb un altre cafè, calent i amb gust. Jo també hauria d'haver repenjat la meva jaqueta en la cadira que restava buida, i mirava fixament les peces que em corresponien i les que no. Moure, i marcar el rellotge. Però ara, que l'home que jugava sol als escacs ha desaparegut del parc, em trobo sol, observant una vella taula de metall verda, amb dues cadires a conjunt, escoltant els ocells i el renou que fan les fulles en xocar. De tant en tant camino pel passeig, i trepitjo les fulles seques que es troben al terra. A mi també m'agrada el soroll que fan sota els meus mocassins, negres, i foradats a la punta.