17 mails i una postdata

Nova York és la selva! Són curiosos els mostradors de Chinatown, els negres que toquen hip hop al carrer amb instruments de vent. És una passada veure com ballen i toquen al mateix temps. A veure si algú m'explica per a què serveixen les sortides de fum que hi ha enmig del carrer. A NY fa bastant de vent, de manera que vas caminant per la vorera i de sobte et donen una dutxa de fum que flipes. Divertit, veritat?

A 300 quilòmetres de Luang Prabang, davallant el riu Mae Kong, arribo a Khong Khaen, una ciutat que a priori no és gaire atractiva. Tot i que la pobresa no és tan evident com a Laos, la gent és molt humil, ja que són molt devots del seu Buddha. I del seu Rei. Aquí sí que la gent riu.

En arribant a Estocolm, hem hagut d'obrir tot el cablejat de la furgo, i en tornar-la a muntar ens sobrava una peça de la bateria. En qualsevol cas ara funciona de meravella.

Ara som a Tarapoto, tot el contrari d'una ciutat. Aquí es passegen més de 10 mil mototaxis que tot el dia donen voltes, buscant una presa fàcil per a transportar-la 200 o 300 metres més enllà.

Máncora és un poble bastant petit, dividit en dos per la Panamericana. Aquí tot el dia passen uns camionots impressionants. L'altre dia vaig intentar arribar al següent poble en bicicleta, però vaig haver de donar la volta tot d'una.

La foto és de Coney Island, on el mes de juliol es fa aquell concurs d'avam qui es menja més hot dogs en menys temps. Sembla mentida, però segons diuen fa anys que guanya una xinesa o coreana, magre com un escuradents. En aquesta època, com que és temporada baixa, l'illa es veu deserta. Només ens vam trobar russos.

Lobitos és un poble abandonat que estan reconstruint els milicos. Terra endins està plagat de pous de petroli, i a la mar he comptat més de quaranta plantes en actiu.

Dia 24 salpo en direcció a Corn Island. Imagina un tros de terra de 3 quilòmetres per 2. Doncs seré a la punta nord-oest. El viatge és per terra, riu i mar. És lluny, perquè surto d'Estelí el dijous de bon matí i arribo a l'illeta el diumenge a mig matí. Millor no fer cas dels horaris, encara que existeixin. És un viatge encantador de dues nits, en vaixell riu avall, estirat a l'hamaca.

El llac de San Pedro d'Atacama és tan salat, que alguns diuen que s'hi sura tres vegades més. Al Valle de la Luna hem vist una posta de sol impressionant, mentre els Andes es tornaven vermells.

Ara esteim atrapades a La Paz. Hi ha una espècie de revolta minera per demanar la nacionalització dels hidrocarburs i avui ens hem despertat amb les explosions de dinamita, part de la protesta. Totes les carreteres estan tallades, així que no podem sortir de La Paz fins que les obrin. Aprofitem per conèixer alguns carrers i carrerons, plens de dones vestides amb faldes de colors i capells rodons, carregant els fillets a l'esquena.

Des de l'apartament del barri de San Blas es sent el tren que surt de l'altra banda de Cuzco.

Viatjam de nit i la cosa no sempre és fàcil per la ruta 40, depèn del tram. Feim trajectes amb els camioners. Vida de camioner, moltes hores a la carretera, poques de descans; matinades aparcats davant cases amb llums vermells; carregam cerveses a les estacions de servei d'YPF, mastegam coca amb els camions que vénen del nord, abans d'arribar a Patagònia.

Fins ara ens allotjàvem a Sopron, un poblet hongarès de temperatura molt agradable a l'estiu. Després vam davallar fins a Budapest a veure budacas o budaputians, encara no sabem com se'n diuen, potser budapestus? Budapest és preciós. El Duna, Danubi.

San Juan del Sur és una zona de platges blanques de la costa del Pacífic, una zona preciosa però infestada de gringos.

La carretera que puja a La Cumbre, una muntanya de 4600 metres d'altitud, és coneguda per ser la més perillosa del món, i la que més accidents ha enregistrat. El guia explicava que quan els camioners la travessen de nit, se'ls apareixen fantasmes que malden per precipitar-los al buit.

Sí, tota Atenes va sentir el terratrèmol, tret de nosaltres, que érem dins el cotxe de camí a casa d'uns amics. La gent es va espantar, tothom parla del mateix, però en realitat no va passar res.

P.S.: A vegades, sembla que la gent que viatja és l'única que sent la Terra com es mou davall dels seus peus.