Épisode 3

No fun my babe no fun. Sempre igual, m'emprenyes, què fas amb jo? Et dic que no tinc ganes de jugar, que no tinc esma de saber, que no tinc ànsia de voler: idò, què fas amb jo? Pretens curses sense presses, pretens secrets a cau d'oïdes d'asfalt, pretens partides de fet-i-amagar sempre tu, vencedor, rere cantonades cibernètiques? Em deixes una nota, cada dia a la mateixa hora la trobo seguint les teves indicacions telepàtiques -bon dia dolcet. Bip. Lost connection. Try later, please.- i l'emplaçament del paper amb la mateixa paraula de brevetat física i significat infinit, quatre lletres esgarrapades d'impaciència i em ric per jo sola, arronsant les espatlles, mossegant-me el llavi amb el caní dret joganer, no fun my babe no fun. Un llangardaix cau desmaiat, espetega contra el terra i de seguida fa un salt en espiral psicodèlica per escapolir-se per una esquerda. Oh, he enxampat un altra senyal teva? Molt tènue, enganyosa, tu mentider... Bip... Lost connection. Try later, please. You have received another telepathic message... Sent by Corto Maltese. Piccolo baccio di buon giorno, signorina! Et véns amb jo a Cala en Forcat? Duc maduixes macerades, anem a nedar entre bòrns? Ui, se m'ha apagat la cigarreta... Tens foc? Come on baby, light my fire... Li trec la llengua a en Corto, ets un impertinent i ell riu, llença la cigarreta inservible i s'amaga la boca riolera rere el coll de la camisa. T'esper at The Doors del mercat del Born.
Mentre vaig pel carrer Princesa tot directa al mercat del Born, em sorprèn un esgarip d'assecador de cabell espatllat; baixo la meva mirada del cel per estrellar-la contra un núvol elèctric en forma de bloc que va ocupant tot l'espai a ras de trenta centímetres del terra. Milions de papallones electròniques revolotejant en direcció única cap al mar en un aleteig suau, intermitent i de reprès i jo, únic públic d'aquesta meravella cibernoide, sospito que em cercaven. S'atraquen sobre les espatlles, tentinegen els colzes i giravolten la meva cintura, una s'escola dins de la meva bota per arribar-s'hi al relleu del turmell dret i un altra esbrina el cargol pla de la meva orella esquerra, algunes d'elles s'entortolliguen entre els manyocs del meu cabell de nàufrag marí i allà queden, lluitant per sortir-se'n com una teranyina desganada. Confirmo que em cercaven, la seva concentració indica sense cap dubte que m'han trobat: una concentració que reprodueix a la mil·limicra exacta moltes de les teves empremtes de passeig pel meu cos. Les deixo allà, les hi permet fer, abocada jo sense solució a cataractes de memòria cega i cegadora: no moriran pas, i en un moment s'organitzen dins la cortina capil·lar i es divideixen en dos, s'agrupen en tres branques, es subdivideixen en seixanta-quatre i pacten ritmes de cronòmetre per enlairar-me uns tres o cinc centímetres de la vorera, i per no perdre el costum de cercar-te sense rumb, decideixo simular la dinàmica de les passes d'aquell qui passeja per témer la quietud.