Marc Riera Margarit27/06/10 0:00
TW
0

Per veure't quan saps que no et veu ningú, i amagues els secrets en aquell diari que expliques el que mai ningú sabrà, el que mai diràs a ningú, el que forma part de tu i només vols compartir amb tu mateixa. Per posar-me al teu costat, cara a cara, quan mires per la finestra i somies desperta mirant allò que vols. Per compartir amb tu aquell precís instant que et poses a dormir, després de llegir, i t'estàs adormint però encara no ho estàs, i just en aquell moment que obres els ulls per veure en el negre de la foscor l'estat real de la teva ànima, i poder-te assecar les llàgrimes quan et cauen, o acariciar el somriure tímid i intens que et dediques a tu mateixa, en aquell moment, que només estàs amb tu. Per poder-me posar al mirall quan et sinceres amb ell i li expliques qui ets, què en penses i què vols fer, i et pintes els llavis fent aquelles cares tan seductores - i et mires d'aquella manera- pensant que no les dedicaràs a ningú més que a tu. Invisible per imitar les carícies que et fas a tu mateixa quan t'"autoestimes", i seguir-les al mil·límetre, els meus dits amb els teus dits, les mans que s'uneixen amb les teves sense que ho sàpigues, i estar amb la teva pell quan tremola de plaer, i escoltar el crit final que ningú més podrà escoltar. Per passejar amb tu quan et perds per la ciutat, i fer una llista d'allò que et crida l'atenció: aquells balcons que ningú es fixa però que tu imagines els petons que s'hi han fet, les històries que guarden; les pedres dels carrers antics -on imagines els peus d'un nen que hi escriu en guix el nom de la nena que li agrada-; la cala on et banyes quan el sol començar a marxar, sempre sola i nua, miraria com nedes, com et submergeixes i dibuixes amb el cos aquelles figures - quan pel cap penses que banyar-se nua i sola en aquella cala és la sensació de llibertat més pura-.

Invisible perquè ningú vegi com s'enlluernen els meus ulls quan et miro, perquè ningú vegi que ets el meu secret.

Cafè sense sucre, sacarina
a la teva habitació,
quan el tacó és una espina
que es clava a cada racó.

Somriures d'emergència,
dues idees per cada dit,
l'escot que perd la paciència
quan et faig el que no escric.

Fotografies de cabells humits,
tornar o no tornar,
quan la nit es queda sense llits
per poder somiar.

Llençols per no dormir,
coixins d'insomni, de secrets humits,
despertador de l'ahir
que guarden les mans que dormien als teus pits.

Roca sense silueta,
sortir nedant sota el teu llit,
confondre la línia estreta
per interrogants humits.

Canvia de sentit,
corre suaument,
explica'm on s'amaga el teu dit
quan amagues futur al present.
Riu sota l'aigua, deixa moviments
que pugui perseguir en altres mars,
deixa'm glaçats els moments,
que pugui seguir en altres fars.

Ja saps per on surt la lluna,
no t'explicaré qui et farà companyia
quan contem les penes, una a una
sense deixar-nos ni un gram de melancolia.

Cendrers que s'incendien,
culleres sota els pantalons,
mirades que espien
les passes dels teus tacons.

Roca que enroca el present,
quin caminar del revés però tan dret,
se sent o no se sent?
els silencis que travessen la teva paret.

Ulls sense llàgrimes,
tren que arriba sense estació,
diaris personals sense pàgines
on tirar pel balcó.

PD: Em faria invisible per poder conèixer les paraules clau, les que més estimes, les que dius en el mirall quan ningú et veu, en faria una llista i t'escriuria el més semblant al poema perfecte. Quan el rebessis, si haguessis deixat anar més de 10 llàgrimes, em faria visible per poder-les assecar.