El malabarista de les ulleres vermelles

Li encantava caminar per aquell llarg carrer que semblava no tenir fi i que constituïa la seva peculiar ciutat. Una ciutat repleta de gent, de flors i d'animals però, sobretot, i a pesar d'aquells grisos anys, repleta de felicitat. Una ciutat on tothom era especial i diferent, i on cadascú tenia alguna cosa que mostrar al món. On s'hi ajuntava el millor i el pitjor, des d'aquelles senyores amb abrics de bisó i repletes d'or, ben grassonetes i maquillades que sortien del Liceu del braç dels seus rics marits, fins als nois de roba esparracada i amb el sentiment de tristesa gravat als seus ulls, amb un parell de copes de més i que feien una olor desagradable.
La peixetera, les estàtues i malabaristes, el sereno que controlava que l'ordre no es desbaratés, els floristes, el quiosquer, els universitaris, i els turistes. Tothom hi tenia cabuda en aquella gran ciutat.

La setmana havia estat llarga i feixuga. I pel seu cap corrien els pensaments d'aquells anys d'infantesa, quan semblava que res ni ningú podria agafar-li el que més estimava. Ara però, el seu pare, aquell home dels mil somriures i les mil històries, amb bigoti, que vestia amb 'traje' i corbata i que sempre portava caramels de menta i eucalipto a la butxaca, acabava de morir. La seva mare, ingressada al geriàtric, era incapaç de recordar el nom de la seva filla, les seves flors preferides i l'home més important de la seva vida. Senzillament s'asseia al balancí de davant el balcó, mirant com alguna cosa a allò que anomenaven carrer es movia i canviava de lloc. Va intentar-li explicar què havia passat, però la seva mirada es perdia amb la tristesa de la seva, per un fosc túnel que no tenia sortida. I es va adonar que estava sola.

Entre record i record, tot de persones li passaven al davant. Algunes li donaven un petó, d'altres; les veïnes del barri; l'abraçaven amb força, i d'altres es limitaven a estrènyer-li la mà, intentant forçar un somriure que era incapaç de sortir sol. Ella es limitava a assentir amb el cap, sense donar massa importància a la cara que tenia al davant. Fins que va aparèixer ell. Aquelles ulleres la van allunyar dels seus pensaments i van fer que, per uns moments, tornés al dia real.
Vestia uns pantalons i una americana blau marí, amb una camisa blau cel i una corbata fosca. Feia una forta però agradable olor a tabac i a menta, i alguna cosa en aquell rostre ple d'arrugues li va resultar familiar. Mentre l'abraçava sentí com li anava deixant un paper a la butxaca de la seva nova americana. L'havia citat pel dimecres de la setmana següent a un petit bar del carrer de Santa Anna a primera hora del matí.

Els dies que seguiren l'enterrament els dedicà a empaquetar totes les coses del seu pare i a guardar-les a les golfes. La roba, els llibres, antics discos, fotografies i també la seva col·lecció de pipes. I fins la nit anterior, el cafè amb aquell desconegut havia romàs oblidat en la seva memòria. No va poder dormir donant voltes a què podria voler d'ella aquella persona, i en la seva ment, un cop rere altre, va barallar la idea de no anar-hi.

Ell, portava la mateixa americana que el dia de la seva primera trobada, però aquest cop s'havia decantat per una camisa d'un grog suau, i havia deixat a casa la corbata. Portava les mateixes ulleres de pasta, i mentre llegia el diari, amb una mà subjectava una antiga pipa i amb l'altre un cafè sol, molt calent. Un entrepà de pernil dolç reposava sobre la taula, al costat d'una petita ampolla d'aigua. Un llibre i un petit sobre desgastat es trobaven just al davant de la cadira que havia reservat per a ella. Assentí el cap quan ella entrà al bar, una mica atabalada perquè arribava tard, i quan es va seure al seu davant li va donar aquell sobre arrugat. Ni un simple bon dia sortí dels llavis d'aquell desconegut, i el seu hola es quedà a mig camí.

Obrí el sobre mentre demanava al cambrer un cafè sol molt calent, i quan veié aquella antiga fotografia, el cor li feu un sobresalt. Les Rambles, aquella nena amb un vestit blanc fet a mà i una jaqueta de llana fina d'un groc pàl·lid, a conjunt amb les flors dels mitjons de randa que no suportava, i aquelles sabatetes de xarol que eren com a de princesa. I al seu costat, un noi jove i atractiu, vestit de negre, amb la cara pintada de blanc, una boina i unes ulleres vermelles de pasta que ressaltaven com la sang a sobre la neu. Els dos somreien de manera sincera, i els ulls brillaven de felicitat.

Una fotografia igual que aquella romania en la seva tauleta de nit des de feia ja més de trenta anys.

Quan el cambrer li portà el cafè, en Pau, que així era com es deia, estava immers en el relat de la seva vida. Una vida únicament seva, i que havia hagut de fer amagat de tothom, menys del seu germà.

Les seves idees republicanes i aquelles amistats considerades perilloses pels seus pares l'havien obligat a marxar de casa, i va haver-se d'espavilar així com va poder. Dormia en un petit pis en ple Raval amb alguns companys de partit. De dia, es guanyava la vida a la Rambla, i es passava les nits bevent cervesa i jugant a cartes a aquell fosc bar que hi havia baix casa seva, que feia mala olor i a on s'hi reunien de manera clandestina tots els que estaven disposats a fer alguna cosa per dona fi a aquella desesperada situació.

Molts dels que allà es reunien eren considerats pel règim autènitcs delinqüents, i no desitjaven altra cosa que acabar amb tot allò o reunir els diners suficients per a marxar. Ell, no era perillós, i ni tant sols estava disposat a fer res que el pogués incriminar. Senzillament, s'havia deixat veure amb les persones equivocades, i era convenient que també marxés. Els diners però, no el preocupaven. De malabarista no obtenia gairebé res, però cada diumenge, després de missa, el seu germà, molt dissimuladament, i mentre la seva filla i la seva dona s'entretenien amb la resta d'estàtues i parades de la Rambla, li donava un petit sobre amb diners, que guardava sota clau en una petita caixa que portava sempre a la motxilla. Fins que un dia, sense dir res, va marxar a França.

Durant tot el seu relat, ella havia estat observant aquella vella fotografia, i el cafè s'havia refredat. Pel seu cap se repetien instantànies d'aquells dies. Recordava moments, gestos, i intercanvis de paraules entre el seu pare i el malabarista de les ulleres vermelles. Aquell que cada diumenge anaven a veure, aquell amb qui s'havia fet fotografies, i a qui donava algunes pessetes perquè es pogués comprar uns pals nous, i aquell que tant trobà a faltar quan un diumenge de principis d'estiu, de repent, ja no hi fou.

Quedaren en veure's el dimecres següent. Al mateix bar. A la mateixa hora.