"La ficció ens pot fer entendre la realitat"

Amb quin tipus d'amor queda transformada la vida de l'altre?
El Capità, protagonista del llibre i a qui va dedicat, va transformar la vida d'Hermosa en un aspecte nuclear de la seva persona, el de la seva feminitat. Crec que les persones que ens transformen són les que tenen un mirall intel·ligent i generós al mateix temps, un mirall on ens estimem, on el nostre reflex és nítid però també revestit d'una mirada que ens estima. Dit de manera més senzilla, hi ha persones on tots ens voldríem emmirallar-nos perquè ens fan veure en el seu mirall el millor de nosaltres mateixos. Això és el que em va oferir el Capità i el que em va fer Hermosa.

Hermosa es transforma, acaba sent una dona nova.
Bé, en el llibre hi ha un joc de personatges. La que escriu, o sigui jo, que és la que en realitat es transforma sota aquesta mirada que dèiem. Abans de saber que un dia arribaria a ser Hermosa, m'havia inventat la Linda Mey, un personatge de ficció que il·lustra la portada del llibre amb una foto que li va fer Humberto Rivas el 1994, i que tenia tots els atributs que no tenia la Mariona, sempre en referència a certs aspectes de la feminitat. Resumint, quan el Capità (Jordi Mesalles) crea Hermosa (Mariona Fernández), la Linda Mey ja no és necessària i mor.

Per a quina raó pren la decisió d'escriure el diari en tercera persona?
El procés era el següent. El diari, la llibreta està escrit -amb excepcions- en primera persona, però quan el passava a l'ordinador el que escrivia ja era passat i suposo que m'ajudava molt poder veure "l'escena des de fora" com a narradora privilegiada. Tant el canvi de temps verbal com de persona ens ajuda a situar-nos en un plànol fictici. Finalment, amb l'editor vam decidir que era millor tornar a la primera persona original, però fixa't que encara hi ha parts en tercera potser perquè tornar a revisitar certs dolors en primera persona no era encara possible.

Utilitza un llenguatge molt poètic, sembla realment que estigui situada en una altra dimensió...
Aquests dies per comentaris rebuts, sobretot el dia de la presentació a l'Arxiu-biblioteca Rubió de Maó, de la mà de Margarita Ballester, a qui agraeixo no sap com la seva dedicació i les seves paraules, he sigut més conscient del tipus de llenguatge, d'aquesta poesia implícita en el text... i això m'està fent pensar. I el que comentes de l'altra dimensió no m'estranya, ja que jo em trobava literalment en una altra dimensió i des d'allà escrivia. Acabava de viure una mort -quina frase, oi?- molt propera i en circumstàncies tràgiques, molt tristes. El temps en aquests casos s'assenta al teu costat, deixa de funcionar en sentit cronològic, i ets molt conscient de la seva presència, molt més que de l'espai. Va ser un parèntesi després del qual tot ha canviat, encara que les aparences siguin les mateixes. Són fets que dibuixen una línia que separa l'abans del després. Però tot i saber que una persona no torna a ser mai més el que era, crec que en casos així estem obligats a seguir i, si en sabem, a ser millors. Si no la pèrdua seria en va.

L'any 2006, mesos després de la mort del seu company, escull Menorca com a refugi on escriure.
Sí, la mort del Capità va ser el 9 de novembre de 2005, els primers mesos van ser d'un gran atordiment emocional i al març sense pensar-ho estava escrivint el diari. A mesura que escrivia se'm va anar dibuixant la necessitat d'estar sola, de deixar de treballar un parell de mesos i sortir de l'escenari on havia passat tot. Vaig contemplar diferents opcions però finalment Menorca va presentar-se nítida, aquí hi tinc amics de molts anys i hi ha molta llum, un paisatge amable i el silenci que necessitava per poder-me escoltar. El Salva i na Ros em van trobar una caseta a Alcaufar amb un pati on em vaig instal·lar amb la Linda, una bòxer que encara era jove. Sota l'ullastre del pati de la casa de Ses Vidrieres es va escriure gran part d'aquest llibre.

I al final l'Illa s'ha convertit en el seu nou lloc de vida i on ha impulsat també els Talleres Islados, què aporta Menorca a aquests cursos?
Aquella estada, tot i estar vivint un dels moments més tristos de la meva vida, es guarda a la memòria com una època preciosa. Suposo que això passa perquè estava on havia d'estar. En mi. Sense obligacions, sense horari, sense res a fer però amb llum, vent i banys de mar que d'alguna manera em deien que la vida podia existir. Sigui com sigui vaig estar molt bé a Alcaufar i m'hagués quedat molts mesos més. Però havia de tornar. Allà la vida em va anar marcant altres rutes fins que una possibilitava deixar Barcelona i treballar a qualsevol lloc. En aquell moment ja estava amb la meva parella actual, l'Augusto, i Menorca es va tornar a presentar. I aquí estem, jo amb l'ànim de seguir escrivint i posar en marxa aquests Talleres Islados que són un petit somni en el que crec fermament com a fórmula d'aprenentatge en el sentit més clàssic del terme: d'aprendre, dialogar, compartir, riure... Ho faig perquè a mi m'agradaria ser alumna de tots el Talleres i perquè crec que pels que vinguin de fora és un luxe conèixer aquesta illa estimada i al mateix temps compartir taula amb un mestre admirat per la seva obra. I pels alumnes d'aquí espero que també es pugui considerar un luxe donar a conèixer l'Illa als companys i compartir la mateixa taula.