‘…Tenim dotze habitacions i, a més, les dotze estan buides…és que van desviar la carretera…’

…Potser el cos de Janet Leigh… Potser… l'aigua refrescant cau sobre el seu rostre amb un fantàstic contrapicat des de sota… El goteig joiós li priva d'advertir una altra presència a la petita estància… Una presència desconcertant… El teixit de la cortina entreveu una ombra amenaçant… Una dècima (un esquitx de temps, en realitat) de segon i descobrim una estranya silueta, a un monyo aferrada, empunyant un ganivet esgarrifós… Bernard Herrmann afila els violins i els cops mortals agafen forma d'estrambòtic musical… Un punxegut degoteig… La noia intenta una defensa desesperada, però la pluja mortal esdevé macabre desenllaç… Marion, ferida fatal i amb el rostre buit, aixeca la mà buscant l'auxili impossible, només trobant la maleïda cortina… I expira… expira rebentant les anelles de la barra del seu taüt blanc, mentre l'aigua purificadora s'emporta la seva vida pel desguàs… un forat que esdevé l'ull de la seva mirada morta… Aferrada al terra i coberta per una mortalla de plàstic barat…

Fa cinquanta anys de l'escena de Janet Leigh a la dutxa de l'hotel de Norman Bates, una de les més excel·lents de tots els temps, no només pel seu aclaparador virtuosisme formal, sinó pel desencaixament narratiu que suposa… Després que Alfred Hitchcock ens faci seguir estretament les tribulacions de l'heroïna durant la part inicial de la pel·lícula 'Psicosis' (1960), la seva brusca desaparició ens deixa en el més estrany dels limbs… Matant la 'star' de la funció, la nostra immediata intermediària en la ficció, ens quedem sense la referència, l'objecte d'identificació personal, quedant tothom a l'abast, sense pietat, del mestre del suspens, lliure d'operar directament sobre nosaltres… lliure d'experimentar amb les nostres expectatives… lliure per a fer trontollar les nostres obsessions…
El mateix Hitch ho explica… 'Crec que el públic es compadeix de Marion Crane-Janet Leigh en el moment de la seva mort. En realitat, la primera part de la història és exactament allò que a Hollywood anomenen un 'red herring' (arengada vermella), és a dir, un truc destinat a apartar la seva atenció, amb la finalitat de donar major intensitat a l'assassinat, perquè resulti una sorpresa total. Per això era necessari que tot l'inici fos voluntàriament una mica llarg, tot el que es refereix al robatori dels diners i a la fugida de la protagonista, per conduir el públic a que es faci aquesta definitiva pregunta: serà detinguda o no la noia? Al geni britànic li obsessionava la resposta massiva de l'espectador… 'El públic intenta sempre anticipar-se a l'acció, endevinar el que passarà, i li agrada dir-se: 'Ah!, ja sé el que passarà ara'. Per tant, no només s'ha de tenir en compte això, sinó que s'han de dirigir completament els pensaments de l'espectador. Més detalls sobre el viatge en cotxe de la noia, més badat queda l'espectador en la seva fugida, i per aquesta raó donem tanta importància al policia motorista d'ulleres negres i al canvi d'automòbil. Després, Anthony Perkins descriu a Leigh la vida que porta a l'hotel, canvien impressions i, també aquí, el diàleg es relaciona amb el problema dels diners. Es suposa que ella ha pres la decisió de regressar a Phoenix i tornar els diners. Es probable que la part del públic que intenta endevinar pensi: 'Ah, ja! Aquest noi intenta fer-la canviar d'opinió'… Se li donen voltes i voltes al públic. Se'l manté el més lluny possible del que realment succeirà…'
La transcendència d'aquesta mítica escena no coneix límits… Es rumoreja que la seqüència és obra d'una planificació original del geni del disseny cinematogràfic Saul Bass…Així com s'afirma, en un llibre recent de Robert Graysmith, que el cos del delicte a la famosa dutxa no era el de la Leigh, sinó el d'una conilleta Playboy anomenada Marli Renfro… Poc importa… 75 talls en 45 segons memorables… Una construcció perfecta, en la qual Hitchcock va combinar magistralment violència i nuesa sense mostrar ni gaire sexe ni gaire sang (de fet, era xocolata)… Va crear un gènere nou, el 'slasher', rebentant el Codi Hays, revolucionant les relacions entre cinema i televisió, i obrint una nova dimensió a l'enquistat sistema de producció hollywoodenc… Aquesta va ser la gran revolució d'aquest film: l'originalitat dels plantejaments productius i promocionals per assolir una petita (però rendible… of course…) 'pel·lícula divertida'… Una senzilla, però gran, broma mestra.

Perquè la gesta va començar quan el gran 'Hitch' li va proposar a la Paramount una barata i escandalosa història de crims i necrofília i aquesta, tot i la pressió contractual i/o artística amb el mestre londinenc, va cedir horroritzada, davant la insistència del realitzador… Però li va retallar el pressupost radicalment… Hitchcock es va plantejar llavors la manera de reduir despeses i la va produir ràpida i econòmicament a la seva manera, utilitzant l'equip de la seva companyia televisiva, la Shamley Productions… Finalment, es va fer càrrec completament del cost, escollint a Janet Leigh (una actriu coneguda però barateta ja que, al cap i a la fi, moriria a mitja pel·lícula) i a Anthony Perkins, un semi-desconegut a l'espai catòdic (que encara va ser més baratet) i que, sense voler, passaria a presidir la galeria dels grans psicòpates assassins de tots els temps… El mateix director es va fer càrrec de la promoció, amb una agressiva campanya, que prohibia l'entrada a tothom qui arribés amb el film ja començat… La revolta, després de la seva estrena, va ser majúscula…

Mai s'havia vist tanta sexualitat, ni tanta cruesa… L'escena inicial, amb Janet Leigh amb sostenidors, era una autèntica provocació… La del bany, el més semblant a la pornografia que s'havia vist a la puritana 'way of life' americana… El transvestisme de Perkins, una depravació… Fins i tot, el guionista Joseph Stefano va tenir que presentar-se a la comissió censora amb un diccionari per demostrar que un 'transvestit' no tenia, necessàriament, implicacions homosexuals (sigh)…

L'èxit instantani de la pel·lícula va demostrar que l'instint comercial d'Alfred Hitchcock encara no li fallava… La cinta, el context i, sobretot, les conseqüències que va tenir 'Psycho' per a la societat nord-americana van ser determinants… Probablement aquesta obra mestra, juntament amb el llibre de Truman Capote 'A sangre fría', va crear una nova perspectiva dels EEUU als propis ciutadans, que van abandonar definitivament la innocència per entrar en un món que després, audiovisualment, s'ha portat a l'extrem…

Ja fa cinquanta anys que els nostres banys són diferents… les dutxes matutines han perdut la candidesa del frescor habitual… Quan tirem d'ella, la cortina plàstica frega amb veritable horror per la barra metàl·lica… Les gotes d'aigua es claven com agulles… I, tot i que al nostre hemisferi l'aigua es perd avall en sentit contrari, sentim la desagradable sensació de que la nostra existència fuig per un forat… Ja fa cinquanta anys de la pel·lícula més infecciosa del cinema… La mirada d'Anthony Perkins escoltant la sentència judicial és pura infecció!... El somriure etern del malalt cinematogràfic… Fins la setmana que ve, incrèduls!