La meva Menorca

Les nostres aventures no es van limitar al paper, sinó que, juntes ara físicament, les vam traslladar a Galícia (allà on vaig néixer), a Irlanda, a Mallorca (allà on va néixer) i, finalment, a Menorca. Com a bona mallorquina, tenia Ciutadella com a escenari santjoaner dels millors moments d'eufòria adolescent, va ser durant aquells dolços anys que es va enamorar d'un ciutadellenc que mantindrem a l'anonimat perquè, com que aquest amor no va ser correspost, ni ell mateix sap qui és. Així que va tornar, amb jo per companyia, per tal de veure si era capaç de conquistar aquell amor que no havia gaudit anys enrere.

Quan em pregunten com he acabat vivint a Menorca, faig un resum semblant a aquest i l'acabo amb un "I ella se'n va voler anar però jo no". No és aquesta tota la veritat. La realitat és que a mitjan estiu tota l'experiència prèvia en convivència extrema que teníem acumulada no ens va servir de res i vam posar fi a la nostra amistat amb moltes ganes i molta mala llet.

Així que, trobant-me tota sola en ple estiu a una illa que no coneixia, vaig tenir la sort de poder entaular amistat amb gent d'aquí, em va costar trobar-los enmig de tant turista. Vaig escoltar les meves primeres cançons menorquines, tastar el meu primer got de gin, vaig menjar el meu primer arròs brut, vaig anar a romandre, vaig anar a cercar bolets i vaig agafar el meu primer (i darrer) esclata-sang, vaig saber què era una bona anada a fora, vaig aprendre que els quaranta quilòmetres que separen Ciutadella i Maó són una distància insalvable, vaig veure Menorca a la tardor amb llum de setembre, vaig descobrir que les amenaces que és molt difícil sobreviure a l'hivern menorquí són infundades (o bé són una forma d'espantar forasters), vaig veure totes les flors i olors que surten a la primavera, vaig donar i rebre les meves primeres besades menorquines, vaig gosar a dir les meves primeres paraules en català (bon dia, gràcies, idò i però), vaig viure les festes de cada poble com toca, vaig veure de ser menorquina amb l'avantatge de fer-ho per elecció i de manera conscient.

Per tant, no és d'estranyar que quan vam intentar fer una mena d'apropament carregat de retrets, el que més mal em va fer va ser que digués: "la meva Ciutadella". Encara m'empipa pensar que potser ella té més dret que jo a posar el possessiu davant de qualque poble de Menorca i de l'illa sencera. Suposo que és aquesta la gran pena de cada emigrant, mai s'és del tot del lloc de provinença, però tampoc d'allà on has triat viure. Això no obstant, tens aquesta sensació de pertinença i aquesta mena de nacionalisme domèstic que fa que et sentis ofès segons quines coses diuen de la ciutat on vius. Bé, potser jo no tenc tant dret com la meva amiga sobre aquesta illa, després de tot estic aquí perquè he vingut amb ella, però tenc els drets que m'han regalat els grans amics que he trobat aquí i que han volgut compartir l'illa amb jo. Menorca és de tots ells i de molts més, és de tots aquells que l'amen i respecten i per tant no necessiten posar un possessiu davant el seu nom.