CP Mare de Déu del ToroEs Mercadal02/06/10 0:00
TW
0

Una aventura perillosa
Hi havia una vegada a New York tres fillets que es deien Josep, Adrià i Eugeni. Ells volien anar d'acampada a un bosc però les seves mares no ho volien, perquè en aquell bosc hi vivien molts de llops.
Un dia els tres fillets es van ajuntar per veure que podien fer per anar d'acampada al bosc. Van decidir que deixarien a les mares un paperet dient:
-Hem anat d'acampada al bosc, hi farem una setmana, no us preocupeu ens hem endut tot el que necessitem.
Quan van arribar al bosc ja era totalment de nit i com que tenien un poc de por van sopar molt ràpid i se'n van anar al llit tot d'una.
A l'endemà dematí les mares van veure el paperet i no sabien què fer, si anar a buscar-los o esperar a que tornessin.
Els tres fillets eren molt dormilegues i normalment s'aixecaven a les 12:00 però aquesta nit havien tingut tanta por que ni tan sols havien dormit. A l'hora de berenar van anar a un riu que hi havia per devora on havien dormit i van deixar unes pedres per no perdre's. En aquell riu es van rentar les mans, també es van dutxar d'un en un.
Per berenar van menjar sobrassada i llonganissa. Després van pensar que es podria atracar un llop i van preparar com una espècia de trampa. N'Eugeni que era molt manyós va fabricar un arc per si el llop els atacava.
I en aquell precís moment un llop va sentir l'olor de la sobrassada i es va atracar. N'Adrià que tenia bona oïda el va sentir, va avisar als altres, van entrar dins la tenda de campanya i van esperar a vam com reaccionava el llop. En Josep esperava amb l'arc tensat i una fletxa preparada. Però el llop no va trobar res que l'interessés i se'n va anar. Els nens van sortir tots asustats, semblava que el perill havia passat.
Van esperar mitja hora defora amb l'arc per si tornava el llop. Després d'haver passat el temps van agafar unes canyes de pescar que havien duit i se'n van anar una altra vegada al riu. Hi havia moltes truites i unes quantes carpes petites, se'ls feia la boca aigua pensant lo bo que estaria aquell peix fet a la brasa.
N'Eugeni com que cada cap de setmana anava amb el seu pare a pescar, fou el que va pesca més: tres carpes i una truita, N'Adrià dues truites i en Josep una carpa.
Quan va ser l'hora de dinar van fer una foguera amb unes branques seques, cadascun va agafar una branca verda i amb un ganivet l'hi van fer punta, van punxar el peix i el van posar una estona damunt del caliu on va quedar ben cuit i va ser molt bo.
Després van sentir un soroll i un d'ells va dir:
- Açò és la veu del meu pare!!!
I tots es van posar molt contents. Ells van comprendre que no ho havien fet bé d'anar-se'n sense permís i van dir als seus pares que no ho tornarien a fer mai més. Aquella aventura havia estat única i perillosa..

En Caparrut

Capdepenyasegat és un poble ple d'arbres a dalt d'un turó amb molts de carrers costeruts, construït a la vora d'un enorme penya-segat. Allà hi vivia un fillet de nom Marc amb els seus pares i germans. A en Marc li havien posat el sobrenom de Caparrut, perquè sempre feia caparrotades. També tenia els cabells marrons, els ulls blaus, la cara plena de pigues, era alt, ample...Els mestres de l'escola estaven preocupats per ell i els seus pares estaven desesperats, els seus amics no volien jugar amb ell perquè no feia res més que discutir. Si jugaven a futbol i feien falta ell deia que no ho era, si deien blanc ell deia negre, si li manaven que escrigués ell trobava que havia de llegir, si la mare feia cigrons ell volia llenties i era capaç d'estar tres dies sense menjar...Es passava mitja vida discutint per culpa de les seves caparrotades.
Els mestres cridaven els seus pares dia sí i dia també. Tenia tothom agobiat, els pares ja no sabien què fer amb ell, li havien fet mil i un sermons, però ell no entrava en raó mai. Per aquest motiu anava sempre tot sol. Un dia mentre seia al banc del carrer mirant els altres com jugaven, de repent, va sentir molts de crits i la gent va començar a fer moltes corregudes. De seguida ell es va apropar i va veure que havia passat una desgràcia. La gent deia que una filleta que jugava a la pilota corrent corrent havia caigut pel penya-segat. No deixaven que ningú s'hi atraqués perquè era molt perillós, però ell, caparrut, prest s'hi va ficar pel mig i es va assabentar que la filleta que havia caigut era la seva germana petita.
Tothom estava esperant els bombers perquè davallar per allà era molt arriscat. Quan algú va cridar que la roca que la sostenia estava a punt de trencar-se i els bombers que no arribaven, en Caparrut va decidir que ell aniria a salvar-la però els seus pares i la policia li van prohibir, era massa arriscat. Ell, caparrut com era, ja ho tenia decidit i ningú el va poder aturar. Sense esperar un segon, va començar a davallar pel penya-segat com si fos un mico. Tenia a tothom molt preocupat, la gent que hi havia allà criticaven la seva caparrotada i deien:
- Ara n'haurem de salvar dos!
- Això, si no es maten abans!
Però en Caparrut va aconseguir arribar a la seva germana, agafar-la pel braç i posar-se-la a l'esquena just en el moment que la roca on ella estava agafada es va trencar i així salvar-li la vida pujant a la germana cap al cim del penya-segat.
Per primera vegada tothom estava d'acord que ser tant caparrut li havia ajudat a fer una bona obra i, a la vegada, estaven enfadats perquè no havia cregut un altre cop. Aquell dia en Marc va canviar, s'havia adonat que segons quines coses no les podia fer i, com per obra de màgia, va deixar de fer caparrotades i va descobrir que sense fer caparrotades tot era més fàcil.