Marc Riera Margarit23/05/10 0:00
TW
0

Entres amb un cop de porta, l'agulla del rellotge avisa que són les 6 del matí, obres les finestres, et treus tota la roba menys la samarreta de tirants blanca, et poses els tacons i em despertes amb les teves passes, estic lligat per totes les extremitats, et tires una tassa de xocolata per sobre, et col-loques sobre meu, m'estripes el que m'has d'estripar, la mar està moguda i tu segueixes el seu moviment, ni una carícia, ni un petó, només ens uneix el més carnal, gemegues, crides, perds la vista, les teves mans s'agafen més que mai als meus braços, i...

veiem com es fa de dia plovent de rosses amb líquids de licor.

Des de la terrassa,
el mar s'apropa
quan més lluny estàs.

El silenci és una carta
dins el cafè sol,
que cau sobre el dit
que et ressegueix els pits;
els ulls, quan dorms, quan mires lluny;
la llengua callada;
el vestit de la cintura;
l'esquena sota l'aigua;
els cabells humits i enredats;
els llavis que no callen sense parlar;
peus amb xocolata, ungles
que em pinten de vermell
la nit que acaba de començar.

PD: Quan m'intentis esborrar, et dibuixaré sense parar.

marcriera@benmirat.net