Amics, no m'agrada fer aquestes coses, però avui farem una excepció. En l'últim any hem perdut algunes figures de la música; la més destacable va ser Michael Jackson, sobre qui vaig escriure més que res perquè em sentia obligat a dir la meva després que TOT EL PLANETA es sentís amb dret a opinar sobre aquesta figura quasi-extraterrestre. També ha mort gent com Antonio Vega (que tots coneixeu però que a jo, sincerament, sempre em va importar més bé poquet) o Peter Steele (que ningú coneix però que a jo m'agradava bastant), i mai m'ha agradat regurgitar excel·lències superlatives quan el cadàver encara fa olor.
A més, fa relativament poc vaig escriure sobre rockers morts que l'altre dia vaig rellegir i dóna una mica de mal rollo. Però lectors i lectores (lectores?), avui és diferent. Avui retrem un sincer homenatge a una veu gegant atrapada en un cos més bé petitet. Avui recordarem a un dels ideòlegs de l' estètica del heavy metal. Avui us xerraré d'en Ronnie James Dio.
Perquè sí, amics, perquè el que semblava impossible ha acabat succeint: finalment el càncer d'estómac ha acabat amb el nostre caçador de dracs preferit. Quan fa uns mesos va fer un comunicat a la seva web oficial anunciant la seva malaltia i esperant "matar aquest drac" (literalment) en poc temps per poder tornar a la carretera amb la seva banda, tots ens el vam creure i no ens vam preocupar gaire. Inclòs quan es va cancel·lar la gira estiuenca dels Heaven & Hell vam pensar "bé, la cosa s'està allargant una mica més, ja el veurem l' estiu que ve". Però ahir quan tornava una mica ebri de celebrar la lliga del Barça, em vaig enxufar al Facebook (sempre una mala idea si has begut) i vaig començar a veure per tot el rumor de la mort de l'italo-americà. I quan vaig veure el comunicat de la seva dona a la seva web oficial, la venda dels ulls se'm va caure finalment, i me'n vaig adonar que en Dio passava a formar part de la meva llista més negra, la llista dels artistes que mai podré veure en directe, com els Ramones, Pantera o Nirvana.
Sincerament, em pensava que aquest tio viuria per sempre, per açò mai he tingut molta pressa per veure'l en directe amb la seva formació actual, els Heaven & Hell, juntament amb Tony Iommi, Geezer Butler i Vinnie Appice (és a dir, Black Sabbath Mark II). Com que sempre havia estat allà (l'any 1957 va treure el seu primer single amb Ronnie & The Caps, però sincerament crec que devia ser el pipa d'en Robert Johnson, o el qui li temperava el clave a en Bach), no el veia capaç d'agafar un dia i morir-se com qualsevol de nosaltres, ja que ell era una espècie de semidéu amb veu portentosa sortit d'un llibre d'en Tolkien. Però finalment, a l' edat de 68 anys ens ha deixat. I em fa molta por pensar que, si ha caigut en Dio, a partir d'ara poden començar a caure com mosques. Però no ens posem tan cenizos i anem a recordar la seva (incommensurable) obra.
Com us acabo de dir, la seva carrera va començar als cinquanta amb alguns grups de rockabilly, però allò realment interessant comença quan el guitarrista dels Deep Purple, el genial Ritchie Blackmore, es fixa amb la banda d'en Ronnie, els correctes Elf, i decideix convertir-los en els seus acompanyants per la seva nova aventura, els Rainbow. El primer disc de la banda, més centrada en el rock dur neoclàssic que els últims (i funkyosos) discos de Deep Purple, trobaria el seu segell d'identitat en la veu de Ronnie i els seus texts de temàtica fantàstica, plens d'històries èpiques, dracs i batalles cruentes.
Per al segon disc, Blackmore va fotre al carrer tota la banda menys Dio, i reclutant musicassos com Cozy Powell a la bateria, van continuar una carrera ascendent amb un directe i un tercer disc en estudi. D'aquesta etapa quedaran per sempre temes com "Catch The Rainbow" (el "Little Wing" de Blackmore), "Stargazer", "Gates Of Babylon", "Long Live Rock'n Roll", "Kill The King", "Man On The Silver Mountain" i la monumental, èpica i apabullant versió en directe del "Mistreated" de Deep Purple, que trobareu al directe "On Stage".
Però el sempre inquiet Blackmore volia donar un rollo més comercial a la seva banda, deixant de banda la temàtica medieval marca de la casa. Així que en Ronnie es va trobar al carrer, però per poc temps, ja que seria ràpidament reclutat per un altre guitarrista genial, el senyor Tony Iommi, per substituir Ozzy Osbourne al capdavant dels Black Sabbath. I si algú podia fer aquesta feina, aquest era el nostre protagonista, que va salvar a una banda en decadència amb dos discos també enormes i un directe històric, el "Live Evil", on a més dels temes imprescindibles d'aquella etapa de la banda ("Heaven & Hell", "Children Of The Sea") trobem brillants relectures dels clàssics dels Sabbath com "N.I.B." i "War Pigs", que senzillament assoleixen una altra dimensió en la poderosa veu de mestre Dio.
En aquesta època és quan el petit home de veu gegantina es va (atenció) inventar el signe dels "cuernos". És a dir, aixecar el puny tancat però amb els dits índex i el petit estirats. Sí, així explicat és una mica rar, però mirau la foto i m' enteneu perfectament. De fet a la Wikipedia diu que no s'ho va inventar ell, i en Gene Simmons li dirà a qui el vulgui escoltar que ell mateix s'ho va inventar, però jo vull creure que el nostre protagonista ho va recuperar (com ell mateix explica al magnífic documental "Metal: A Headbanger's Journey") de quan era petit i la seva àvia feia aquest gest als gitanos amb qui es creuava amb gitanes, per evitar els mals d'ull. Una mica xenòfob, però super entranyable no? Quan vegeu una foto al Facebook amb quatre pijos fent-se els rockers i fent aquest gest, dibuixau un somriure dedicat a en Ronnie James.
Tornant a la seva carrera, després de deixar Black Sabbath (i havent-se guanyat un lloc en la història dues vegades), no es va acomodar i va armar la seva pròpia banda (anomenada simplement Dio) amb qui va editar dos discos (com a mínim) imprescindibles: "Holy Diver" i "The Last In Line", fins a finalment apagar-se la seva genialitat compositiva a finals dels vuitanta.
A partir de llavors, va continuar editant discos més bé mediocres amb la seva banda, però es va dedicar a actuar en directe de forma incansable, demostrant que era l'últim cantant de la seva generació que es mantenia en forma. Perquè. no ens enganem, ni Ian Gillan, ni David Coverdale, ni Robert Plant, ni (sobretot) el seu arxienemic Ozzy Osbourne són una ombra del que van ser en la seva època daurada. Però ell, que sempre va estar apartat de drogues, excessos i tonteries vàries, seguia conservant la seva veu gegantina, operística, plena de poder i de matisos. I aquest serà el seu llegat; a més de ser un dels artífexs de la imatgeria fantàstica, èpica i medieval que tant s'associa a certs corrents dins el heavy metal; la capacitat de mantenir una carrera longeva, amb qualitat i amb un directe implacable, sense caure mai en el ridícul ni en autocomplaences vàcues que tant agraden als mites setenteros. I en especial als cantants.
Ronnie James Dio, allà on siguis, descansa en pau. La teva veu ressonarà per sempre.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.