Darrera visita de projecte Comenius

Turquia vol entrar a la Unió Europea. Els alumnes de l'IES Josep M Quadrado hem visitat el país per desenvolupar les darreres feines dins el nostre projecte Comenius. Aquesta és la darrera "etapa", el darrer intercanvi amb els nostres companys però, degut al núvol de cendra volcànica, les delegacions polonesa i txeca no van poder sortir dels seus països. Així doncs, el que havia de ser un projecte multilateral va esdevenir bilateral, la qual cosa, i sempre prioritzant els aspectes positius, ens va permetre un coneixement més a fons d'una cultura llunyana i diferent. Al mateix temps van poder parlar més detingudament per entendre el més important dins el projecte: com atendre i fer feina amb els alumnes/companys amb necessitats específiques.
Com és habitual, ens van allotjar amb les famílies de l'institut turc, de manera que compartint la quotidianitat van comprovar que les diferències són enriquidores. Per exemple si hem de parlar de gastronomia, qui no ha menjat tomàtigues o albergínies a Ciutadella? Doncs bé, van tastar els mateixos productes de la nostra cuina més tradicional amb diferent elaboració. I a tall d'anècdota: vam riure junts en veure que el iogurt que ells bevien amb el dinar (Ayran), nosaltres el preníem a les postres ¡i amb sucre!
A Espanya els mitjans de comunicació van plens quan sorgeixen problemes amb els vels islàmics (hijab) a les escoles. En canvi nosaltres van poder comprovar com a Turquia, país de claríssima tradició islàmica, el que impera a les escoles són els uniformes. L'esperit laïcista d'Ataturk es manté, si més no, a l'àmbit públic. I també es manté la seva omnipresència. El pare de la pàtria turca va morir fa més de vuitanta anys, però el culte al líder s'evidencia a cada centre escolar o oficial que van visitar. Es poden llegir les cites dels seus discursos, es poden veure escultures i retrats presidint places i despatxos, fins i tot és present a les solapes d'homes i dones.
Hem rebut una lliçó pràctica per entendre el concepte "nacionalisme" i hem pogut viure com des de ben petits aprenen la necessitat de mantenir-se units. És curiós veure als fillets passejar en processó el retrat d'Ataturk, però en canvi no poden rebre classes de religió fins a assolir una edat mínima que garanteixi un mínim criteri crític.