La carnisseria

- D'acord, posi'm uns talls per arrebossar.

Li va sobtar l'accent de la dona. I mentre començava a tallar la carn li va preguntar d'on era. Calia donar conversa a les clientes, pensava ella. Li va dir que francesa, però era mentida.

La francesa no va voler res més. Però, quan va ser l'hora de pagar no trobava els diners. La dona de cabells revullosos va dir que tenia pressa i la carnissera va començar a capolar un pollastre a quarts.

- Desossi'm les cuixes i els pits.

La francesa va deixar els diners sobre el mostrador de vidre i va marxar. La carnissera li va assegurar a la dona de cabells revullosos que el pollastre era de corral. Que ja li diria si havia trobat o no la diferència amb aquells pollastres grocs i pansits dels supermercats. La carnissera, de sobte, va tenir un dubte. Els diners de la clienta francesa seguien sobre el mostrador. No els havia comptat. I si no els hi havia donat bé? Va deixar la mitjalluna sobre el marbre i es va posar a comptar. Mancava un euro vint. No un euro o vint cèntims. No. Un euro vint. Ho havia fet exprés. La carnissera no ho va pensar ni un segon. Va sortir de la carnisseria amb davantal i tot i va començar a caminar carrer avall, en la direcció dels cotxes, a veure si veia la dona. No hi havia dret. Aquests francesos. Encara se'n recordava que quan era jove una francesa li va pispar el xicot. Com que eren unes fresques. Havia d'haver-ho recordat abans. Segurament l'alegria de tenir dues clientes noves l'havia obcecat.

Va arribar a la plaça del poble on jugaven els nens. Va donar una ullada als voltants, però no la va veure. Ningú no li sabia donar raó. Potser havia anat en direcció contraria.

Va tornar cap a la carnissera. A l'arribar-hi va ficar el cap i dins encara i havia la dona de cabells revullosos i sobre el marbre el pollastre a mig capolar. Sense donar temps a dir res a la clienta li va dir que ara venia.

Va anar carrer amunt. Feia pujada i de seguida es va cansar. Vés a saber on era la francesa. A casa seva rient-se d'ella. Havia d'anar a la policia. La denunciaria.
Pel camí cap a l'ajuntament entrava a les botigues per comprovar si la francesa era a dins i per advertir els seus veïns comerciants que anessin en compte si la veien. Si l'agafava, la capolaria com a un pollastre. Però abans d'arribar a la policia va recordar l'altra clienta, la que tenia pressa. Feia molt que l'havia deixada a la botiga. I si li agafava el pollastre i se n'anava sense pagar. No pots fiar-te d'algú a qui no coneixes. A més, tenia una cicatriu al rostre molt lletja. Devia ser una delinqüent.

Va arribar a la botiga que treia el fetge per la boca. No podia més. Es marejava. Repenjant-se en la cortina va entrar dins la carnisseria. Li donaria un atac de cor o una feridura. Havia de seure. Va aixecar el cap. A la botiga no hi havia ningú. Sobre el marbre no hi havia el pollastre. Al mostrador no hi havia la carn. Als ganxos on abans penjaven els pollastres, les sobrassades i les carn-i-xues no hi havia res. La caixa registradora era oberta. Incrèdula, va anar fins al mostrador. Va mirar dins les neveres, la cambra frigorífica. Li havien pres tot. La maleïda dona de cabells revullosos. Aleshores va veure un paper sobre el mostrador que s'aguantava amb dues monedes, una d'un euro i una altra de vint cèntims. El paper deia: "Merci beaucoup, mademoiselle bouchère".