Illa nua i silenci i cru febrer

La meva gana menja
només l'aire encerclat sota el cel gris
pels carreus imponents d'alta mirada.
Illa nua i silenci i cru febrer.
La neu entre les pedres.
Perquè a voltes abelleixen només
les pedres i la terra.
I el vent, el vent més tard,
en pujar dels del port,
ens ofega a les places
de la ciutat deserta: àlgid
i fred desig de viure, ganes
només de menjar l'aire
a recer del record
inclement d'aquells versos.
Sovint m'abelleixen només
també les pedres i la terra.
Com ara m'abelleix
el nostre cansament
estès callat i nu
sobre el llit de l'hotel. De mica en mica
plàcidament la tarda s'enfosqueix
a recer d'aquells versos que la salven,
que amb cruesa rogent de posta i sal
plàcidament la salven
mentre besen les pedres i la terra
de l'illa nua i del teu cos que dorm.