La caixa d'espases

D es de petit m'ha agradat anar al circ, però de tots els espectacles que s'hi poden veure no n'hi ha cap com el número de la caixa d'espases. Veure com el mag introduïa el cos d'un voluntari o voluntària innocent dins la caixa negra amb forma de taüt, i després la travessava amb cinc, set, deu espases, era veure un miracle cada vegada. Les espases es clavaven allà on era impossible que es clavessin, travessaven el cos d'algú que treia el cap i ens observava amb cara de circumstàncies. I era també un miracle comprovar com l'escenari, entost d'inundar-se progressivament de la sang que les espases haurien de fer vessar, continuava sec i lluent fins que s'acabava l'espectacle. Era un miracle veure com el mag anava desclavant les espases i la víctima voluntària sortia de dins la caixa tota sencera, indemne, fins i tot amb un somriure un poc incrèdul penjant dels llavis.

No recordo que el número de la caixa d'espases m'hagués fet sentir por ni plaer. Però sí recordo que quan acabaven totes les funcions i jo tornava a casa, agafat de la mà de mon pare, suspès encara dins l'atmosfera de somni que m'havia encomanat la carpa del circ, pensava com era possible que algú sobrevisqués després que l'haguessin travessat amb tantes espases.

Veure el número de les espases era veure una cosa impossible, però al mateix temps un producte de la imaginació (una certesa semblant, per aquella època, era que la presentadora del telenotícies podia veure'm tocant-me el penis a la butaca del menjador per la mateixa raó que jo podia veure-la ella xerrant dins un caixó incrustat a la paret. Moltes vegades vaig examinar aquell punt de la paret, des de l'exterior, i encara que mai vaig trobar cap indici, puc afirmar que la circulació elèctrica de la paret, en aquell punt, era molt més densa que a la resta).

Suposava que per anar per la vida s'havia d'emprar una màgia semblant a la que s'emprava al circ per fer el número de la caixa d'espases. Així podria entendre's per què després de cada espectacle la gent en sortia miraculosament indemne. Inclús amb un somriure un poc incrèdul penjant dels llavis. Al cap i a la fi, amb quantes espases et podien travessar? Quin era el límit d'espases que et poden clavar; sis, cent, cinc mil espases? O és que no hi havia límit?