Gen BCN

Em sent com un peixet perdut i dropo fins que un cop més aconsegueixo deixar-me dur dins la sinergia sense origen ni fi, sense objectiu ni subjectes, que mou la gent i tot plegat; aquella dinàmica que minimitza al màxim cada persona, cada bestiola, cada element vegetal per transformar a cadascun d'ells en una cèl·lula imprescindible. L'habilitat prioritària és convertir-se en una d'aquestes cèl·lules i encastar-se al conglomerat urbà que batega sense estridències ni pèrdua de temps, tampoc fent ombra a la teva essència. Tu mateix enriqueixes aquest conglomerat, vinguis d'on vinguis, pensis com pensis.

Les cèl·lules s'organitzen augmentant, forçant o afavorint l'entropia de l'entorn. L'entropia és el desordre del sistema, necessari perquè tot es mogui, canviï. BCN és una entropia en si mateixa, amorfa, amb certs capritxos d'ameba: ella mateixa es canibalitza i reinventa a cada moment per ser la mateixa BCN de sempre. A BCN se l'estima i se l'odia a la vegada i sense mesurador per aquest caos amb normes de joc, que sorprèn sense ferir.

Les cèl·lules poden ser: un home amb els seus tres cans de passarel·la; els embadalits que admiren l'orquestra de swing del Portal de l'Àngel; una dona de la neteja del Metro de Paral·lel; el pidolaire de la cantonada de Pelai amb la ronda de Sant Pere, tres cavalls que enfilen la Diagonal cavalcats per agents de la policia muntada; el pi que creix increïble i negligentment a un àtic de la plaça Urquinaona; una dona i la seva filla adolescent negociant el viatge de fi de curs camí de El Corte Inglés de Maria Cristina; el grup d'immigrants que es reuneix cada capvespre a l'estació de Plaça Catalunya després de la feina per tornar junts a casa; els turistes amb el nas, orelles i espatlles colrades pel sol observant esmaperduts les façanes modernistes del Passeig de Gràcia; un ancià escridassat a clàxons per no haver arribat a temps a creuar un pas zebra en verd; una jove punk que du el seu fillet vestit amb una samarreta negra sense mànigues i bolquers, una arracadeta a l'orella i el cabell tot a l'u excepte una llarga clenxa enrinxolada que li arriba al clatell; dues al·lotes amb reüllades de superioritat optimitzant la seva anatomia amb roba arrapada de temporada; una executiva i un home de negocis discutint a mitja veu entre coses del seu matrimoni i temes d'empresa; un fals embriac amb la mà molt desperta per les butxaques alienes; mossos d'esquadra cercant-se a ells mateixos en un mapa que els hi mostra una monja que pregunta com anar a un hospital; el cotxe de bombers que sobrevola l'asfalt com un llamp; uns coloms barallant-se per un crostó.

Com a cèl·lules mòbils que som, ens sentim atretes cap a estímuls ambientals, o en contra d'ells, que ens envolten o es generen dins nostre. Es tendeix a mirar endavant, córrer o caminar amb presses, esquivar o aturar-se, encegats momentàniament per estímuls d'esquema simple, que brillen eficaçment en la sobreabundància de reclams per als sentits. Les cèl·lules acostumem a tenir un fort lligam de solidaritat que ens uneix compartint quelcom: una conversa, una afinitat, una mirada, un secret, un somriure recíproc, entusiasme, boniques bosses de botigues, un mòbil, mans encaixades, una cadireta de bebè, un gelat. Les cèl·lules cerquem pura identificació amb l'altri, gairebé sempre amb la veu. Hi ha moltes veus que no sempre s'escolten, a vegades s'esperen el seu torn i a vegades es solapen entre elles, s'expliquen les vicissituds del dia, de l'any, de la vida. Al final, tot es transforma en un remolí inintel·ligible que malgrat tot, sempre és preferible -i mai vencedor- del soroll del tràfec d'automòbils que s'engoleix tota manifestació auditiva de vida urbana.

Últimament han sorgit uns estímuls molt complexos en la seva simplicitat anomenats flashmobs, molt cercats per la seva imprevissibilitat, fet que fan sentir exclusives i afortunades a aquelles cèl·lules que inesperadament hi participen, o fins i tot només sent-ne testimonis; existeix la versió menys espontània, els happenings, iguals però organitzades. Són interessantíssims experiments socioculturals demostrats sense sentit ni objectiu: una trobada multitudinària amb trompetes de futbol al mig de la ciutat o anar sense pantalons al Metro. L'entropia s'accelera vertiginosament en aquestes situacions, de manera molt positiva però efímera: de seguida el ritme torna a ser d'una celeritat monòtona i cadencial, d'acord amb els horaris d'entrada i sortida de les responsabilitats de la gran majoria de les cèl·lules.

Les cèl·lules evolucionem, de tal manera que s'adapten millor aquelles que s'injecten en BCN i BCN es fon en elles, creant-se un teixit indissoluble, contínuament canviant i mai carencial, tant de dia com de nit. Cal una casta molt predisposada a la natura urbana: BCN és un medi exigent i d'escassa paciència, però generosa en nombre d'experiències sempre distintes.

Atesa aquesta realitat, retorn a la petita illa en el límit de les meves forces, cada cop més acomodatícies i simplificades en la seva màxima puresa en uns pocs elements bàsics: aigua, llum, terra i aire.