De nou el mar

Com una falla
que s'obre davant nostre,
s'esquerda el temps,
es precipita cap al buit;
ens hi arrossega una onada invisible;
el cel s'estén cap al ponent
com una vela encesa,
les formes s'allunyen dels seus límits,
abandonen la brevetat del seu perfil concret,
les tiges prolonguen el seu gest
dins la penombra,
s'inclinen, com els ulls, cap a la nit.

Deixem de ser els qui érem;
serem de nou el mar.