A foc viu

Apropem la mirada a quelcom desitjat, i ens consumim part de la intensitat de viure observant-lo en la seva pròpia bellesa, en la perfecció en la qual sembla esculpida per encaixar a la nostra existència del dia a dia. Un objecte, un viatge, un projecte. També l'endemà que imaginem.

Ens crema també una abraçada que no té paraules, ni tampoc n'hi ha, i ben bé que li sobren la majoria de les vegades. Que quan abracem o som abraçats, esperant-ho sense saber-ho, demanant-ho en silenci, és amb comprensió i enyorança des d'un mateix terra.

Ens cremen les llàgrimes quan un nouvingut arriba a la família, i estira els bracets i badalla, acluca els ulls encara cecs, tot reconeixent sons i olors. Ens crema la gola quan recordem algú que ja no hi és, allunyat per les fronteres de la distància o de la mort.

Cremen les paraules quan són mal emprades, o massa ben aplicades... També cremen quan juguem amb elles, quan coneixem el seu significat i encara les seguim abocant, pronunciant-les a poc a poc, a mitja veu, en un crit. O xiuxiuejant-les a cau d'orella. Cremen de moltes maneres i cremen per sempre, malgrat que les paraules, com la veu, s'evaporen amb el temps i el sol, i queden fines i volàtils com la sorra del desert. I a vegades fan records bellíssims i capriciosos, fràgils fins a la desesperació, com les roses d'arena seca.

Crema també una idea, els càlculs d'un risc, una col·laboració, una empresa. Ens crema dins i ens empeny a dur-lo endavant, ensenyar-lo a caminar, renaixent des de dins unes forces que semblen eternes en la nostra fabricació contínua de decisió i fermesa. Cremen les nostres mans quan ens esmercem a fer una feina orgullosos d'haver creat quelcom irrepetible que ens farà millors.

Crema una esperança tan a l'abast nostre de ser real, voletejant a la llinda de la porta, tot just a punt d'entrar, tímida i melindrosa. I ens estem molt de tocar-la, ni que sigui apropar-hi les puntes dels dits, no sigui cas que ens adonéssim que és un miratge qualsevol, i no un miratge nostre, únic i inconfusible, que ens deixarà empremta malgrat no sigui el que pensàvem.

Cremen els odis quan els volem fer desaparèixer, i els enterrem amb tot el pudent i el destructiu. Cremen les ocasions perdudes, malaurades en el penediment de no haver tingut valor per ni tan sols equivocar-nos per no haver errat. També ens crema la raó quan som testimonis de desconfiança, d'indiferència i desídies, de menyspreança directament, d'ignorància preferida.

Crema una carícia a una pedra antiga que desapareixerà sota les runes d'una nova construcció, o l'oratge està desgastant. Ens cremen els dits quan ens aferrem a les esquerdes seques i salobres d'una roca arran de mar, fitant l'alçada que volem grimpar. Crema la pell de la meva galta quan m'atraco a la roca, entre cordes i aparells d'escalada, i voldria sentir bategar el pit d'una mare de pedra i tot allò que cobreix sota.

Crema quan ens atansem a una ànima ferida, ni que sigui a través de vies inexplicables com l'electricitat, les ones electromagnètiques, els raigs catòdics, les ones de so. I sembla que fossin al davant nostre, i ens sentim igual d'impotents amb la nostra petitesa, però magníficament redescoberts per comprendre que la mesquinesa és quelcom tan superficial com les nostres pors i prejudicis.

I això és el que ens crema, l'energia inesgotable per sentir-nos vius, a vegades rebent, a vegades donant. Formant part d'un tot en un engranatge inexplicablement autònom, gairebé perfecte. Té molts noms: coratge, intensitat, superació... Pur combustible mentre cerquem el que som.