"El peine del viento"

Al final de la platja donostiarra d'Ondarreta, o al seu inici, un escolar, de nom Eduardo Chillida, feia campana a l'escola per ensimismar-se amb els esquitxos de la mar enfadada. Molts d'anys després, sent reconegut com a prestigiós escultor més a fora que a la seva pròpia ciutat de San Sebastián, concebia una obra que seria la seva preferida, 'El peine del viento' i una de les més destacades, en el panorama artístic general, de les darreres dècades.

Però més enllà del fet anecdòtic, i transcendental, de ser un indret en el que el memorable escultor va concebre al llarg de molts d'anys una de les seves obres cabdals, no deixa d'impressionar observar com la gent venera el lloc i l'obra gairebé d'una forma sagrada. M'atrevesc a dir que pocs són els que es qüestionen l'art contemporani quan la senten a prop, si se tracta d'entendre l'obra de Chillida als peus de la falda de l'Igueldo s'entén de cop. Els ciutadans donostiarres la consideren una senya d'identitat de la ciutat; no hi ha turista que visiti el País Basc que no recali fins a les roques que van veure néixer, i créixer, tres espectaculars peces d'acer de nou tonelades cadascuna.

A pesar del final feliç de la història el camí va estar ple d'entrebancs. La sèrie de set escultures va iniciar-se cap a l'any 1952, a la dècada dels 60 l'escultor va presentar el projecte a l'alcalde, Nicolás Lasarte, que el va rebutjar baix la premissa proteccionista de no fer malbé el paisatge. Chillida, juntament amb Luis Peña Gandegui, autor de la plaça escalonada que condueix i fa de mirador de "El peine del viento", no van desistir del seu intent i van esperar el moment. Les tres escultures van acabar d'instal·lar-se dia tres de setembre de 1977, trenta anys després, traspassat el seu autor, en la primera inauguració del monument la viuda, Pilar Belzunce, recordava com s'ignorava el somni del seu home quan va fer-se realitat qui convençut afirmava respecte a la poca importància que se li donava "ya se la darán, y así ha sido" apuntava Belzunce.

Fuerteventura no va tenir tanta sort, el projecte de crear un espai interior a la muntanya de Tindaya a favor de la tolerància, a pesar del recolzament ciutadà, no es va executar mai.

Eduardo Chillida és un dels pocs artistes de prestigi internacional que ha estimat Menorca, "la llum, l'horitzó i la pedra, a més de la tranquil·litat" és el que valorava de l'Illa com recorda Juan Elorduy. Va exposar a Sa Nostra a l'agost de 1995, a la inauguració no hi van assistir les autoritats (Elorduy també recorda que a Japó rebia l'escultor un ministre a l'aeroport...), tampoc l'artista hi era, havia volgut gaudir de l'obra en solitari abans de ser oberta al públic. Quatre Vents era un refugi per ell i per la seva família. Chillida no deixà rastre a l'Illa, tampoc ningú el va convidar a cultivar quelcom autòcton que aportar a Menorca, només queda el record, unes fotografies i un catàleg d'aquella exposició. Res més que mostrar avui, res més que desperti l'interès, obri la ment i permeti gaudir d'una obra inqüestionable, un referent que convertir en emblema d'un menorquí de pas que trobava la inspiració en l'essència d'una terra que no era la seva natural però sí la seva d'adopció.