La ciutat subterrània

La ciutat de Dàlia desapareix a un ritme tant ràpid que els seus habitants no han tingut temps de donar-se'n compte que el lloc on van néixer fa estona que no existeix.

No és que els habitants de Dàlia donin l'esquena a la bellesa superposada que els edificis i els carrerons de la ciutat han acumulat al llarg de les èpoques. Ni tampoc que hagin deixat que la intempèrie i el vent del nord erosioni els vells murs calcaris fins el punt de deixar-los caure de vells. Si fos així, Dàlia conservaria l'encant decadent de ciutats com Calcuta, L'Havana Vella o inclús Split. Succeeix més bé al contrari: s'afanyen per substituir, una per una, les pedres calcàries de la ciutat original, posant-hi en el seu lloc els materials més cars del mercat, com ara lloses antilliscants o murs de formigó; baraten els plataners, avorrits i antiquats, per les lluents washingtònies o per adelfes que ennegreixen amb el fum dels automòbils.

Els habitants de Dàlia malden per oferir als ulls estrangers una imatge de si mateixos que els presenti com a rics i opulents, que es poden permetre baratar la fesomia de la seva ciutat senzillament perquè açò dóna prestigi, i aquesta actitud els duu, encara que sigui d'una manera inconscient, a haver de fer un gran esforç per oblidar el seu passat.

Fins no fa gaire els habitants de Dàlia sabien que mai, per molts anys que visquessin, no coneixerien la ciutat de manera completa. Sabien que si caminaven acostant-se als murs de la ciutat vella, observant-los amb una lupa, descobririen aquí una copinya, fossilitzada en el marès, allà una incisió, feta sobre el revestiment del mur amb una punta de ferro, per un mestre d'aixa que tres segles abans havia dibuixat una goleta de dos pals a un armador foraster. I aquesta sensació de no poder abarcar la ciutat amb la mirada, aquesta sensació d'infinitud, els procurava una calma semblant a la d'aquelles nits d'estiu, quan s'adormien amb el cant dels grills que entrava per les finestres obertes.

En realitat, ningú no podria saber si és la ciutat de Dàlia la que efectivament desapareix, o bé són els seus habitants que es van quedant cecs, ni tampoc si un extrem és conseqüència de l'altre.

Per açò, quan els operaris subcontractats de l'ajuntament de Dàlia aixequen els carrers i allà, davall les capes d'asfalt i de reble, troben de sobte esquelets i davall els esquelets troben entrades de túnels, els peatons s'aturen davant les barreres metàl·liques de les obres i esquincen les teles plàstiques de color verd. Així poden veure millor les boques negres que mostren les entranyes de la terra amb una exhalació humida.

Tothom sap que davall els carrers de la moderna Dàlia hi ha una segona ciutat. Una Dàlia subterrània. La gent assegura que els túnels comencen davall la plaça que dóna entrada al poble i que acaben sota la plaça de l'ajuntament, i encara que cap habitant no pugui oferir detalls concrets de com és aquesta sub-ciutat, ningú no posa en dubte la seva existència. Però és llavors, quan apareix una d'aquestes boques, quan l'ajuntament s'afanya en prohibir el pas dels tanseünts i tapiar l'entrada del túnel.

Però per què? Per què cegar l'entrada de la ciutat subterrània?

L'entrada és una boca que xerra des de l'ultratomba, i si bé per una banda sembla una invitació amistosa, per altra podria representar una amenaça. Tanmateix, no hi ha cap projecte municipal que contempli eixamplar la ciutat davall terra, de manera que desvetllar els túnels deixant-los intactes seria l'equivalent a admetre que davall la sumptuositat i modernitat de la rica Dàlia hi ha una xarxa inabastable de galeries secretes i pous cecs, talment el camí traçat per un banya-riquer gegant. I aquest exercici de destapar, posant en entredit els ciments de Dàlia és, de moment, un desafiament que els representants democràticament elegits de la ciutat no estan en condicions d'acceptar.