La mort no és és el començament

Últimament la mort em rodeja. No es que m'hagi tornat fan de "Crepúsculo" ni gòtic ni res (encara que HIM m'agradaven molt). Ja veus, a Ciutadella tothom xerra d'un senyor que va prendre una divertida decisió abans d'abandonar el mon terrenal. I sobretot, els últims dies he hagut d'assistir a un parell de funerals. I en aquests actes socials sempre em dóna per fantasejar amb la meva mort. Com seria si em morís avui mateix? Segur que voltros també ho heu fet alguna vegada. Moltes preguntes: Vindria molta gent? Vindria aquella ex amb qui vam acabar com un tro i un llamp i no ens vam xerrar mes? Quan tardaria en enterar-se aquell col·lega de quan estudiaves a la universitat? Dies? Mesos? No s' enteraria mai i pensaria que, simplement, l'havies deixat de telefonar? Alguna amiga de tota la vida que havia estat secretament enamorada de tu es desmaiaria davant el teu cos inert? Posarien alguna cançó? Alguna d'en Tom Waits? O dels Metallica? O posarien algun tema dels Powertrip? Començarien a vendre CD's a carretades? Haurien de reeditar el nostre primer CD adjuntant un DVD amb tomes en directe i algunes filmacions íntimes en càmera lenta? Farien un concert d'homenatge? Vindria molta gent? Vindria algun oportunista artista de renom?

Com podeu veure, el meu egocentrisme no coneix límits. Però ho intent superar. De veritat.

En aquests dies també em dóna per pensar com afecta la mort en un negoci tan peculiar com es el Rock'n Roll. Es un tòpic dir que en aquest món vals més mort que viu. Sempre ha estat així i sempre serà així. No us estic dient res de nou. Però ja sabeu que jo som d'aquelles persones que són capaces de cercar (i trobar) el sentit de la nostra existència llegint entre línies les lletres del "Love Gun" de Kiss, així que avui ens dedicarem a desgranar el significat metafísic, filosòfic i espiritual de la mort d'alguns dels nostros artistes preferits. Dels meus artistes preferits, efectivament. I deixarem de banda els "Janis Lennon Allman Hendrix Bolan Bonham Brian y Moon" d'aquest món per centrar-nos en desaparicions més o menys recents, de les que jo recordi.

KURT COBAIN (1994)
L'època en què vaig començar a interessar-me per la música coincideix amb la ressaca posterior al suïcidi del cantant de Nirvana. De fet el primer cassette que ningú em va gravar va ser un de noranta minuts amb el "Nevermind" a una cara i quasi tot el "In Utero" a l'altra. I la música que allà hi havia, per melòdica, canyera, fosca, retorçuda que fos, un se l'havia de prendre seriosament. Açò no eren els Maiden cantant sobre guerres entre el general Custer i els indis americans; açò era real. Aquell tio estava dient a crits que estava fart de tot el que es movia i que era molt possible que es disparés un tret a la boca. I açò és exactament el que va fer.
Amb quines conseqüències? Una, principalment. De sobte, tota una generació de seguidors del rock (i de gent trista en general) adquiria una profunditat inaudita fins aquell moment. "Ho veieu? Anàvem seriosament quan dèiem que la vida era una merda, i que no future i tal i qual... Perquè el nostre lider espiritual ha mort pels nostres pecats!" Ser post-adolescent, en general sempre havia estat un rollo, però ara era socialment acceptat i fins i tot quasi poètic. Fins que la cosa es va tornar carregant i avorrida, i tota aquesta generació es va començar a casar, tenir fills, haver de fer feina i pagar les factures, i tots aquests rollos es van quedar enrere.

LAYNE STALEY (2002)
Aquest senyor cantava amb Alice In Chains, un altre excel·lent grup Grunge, però infinitament menys popular que els Nirvana. Potser si hagués mort vuit anys abans les coses serien diferents, però qui sap? En fi, avui dia Alice In Chains tenen un altre cantant i acaben de treure un CD acollonant que es diu "Black Gives Way To Blue".

JOHNNY CASH (2003)
Després de passar-les realment canutes a causa de les seves addiccions durant els anys seixanta, i trobar la llum gràcies a la seva dona en els setanta (deixant alguns discos clàssics pel camí), l'Home de Negre va seguir una vida plàcida i sana que va repercutir negativament en la seva carrera. Perquè els seus discos (i directes) dels vuitanta i els noranta no hi ha qui els escolti. Ara bé, la cosa va canviar quan el seu camí es va creuar amb el de Rick Rubin, iniciant una sèrie de discos nus, honestos, d'aquells que t'arriben al més profund de l'ànima (els American Recordings, que crec que ja us he recomanat per aquí). Però just després d'editar el quart, la seva dona va morir i ell (com sol passar en els matrimonis de llarg recorregut) la va seguir pocs mesos després. Aquí teniu l'exemple d'un artista que no es va haver de morir per experimentar una resurrecció artística, sinó que en va poder ser testimoni en vida, gràcies al seu talent i al bon ofici del senyor Rubin. Mola perquè s'ho mereixia, clar que sí.
Feis una cosa, amics: posau al YouTube la seva versió de "Hurt", i si no us emocionau amb aquest vídeo, és que directament no teniu sang a les venes.

'DIMEBAG' DARREL ABBOTT (2004)
Aquí la cosa es posa truculenta. Perquè aquest senyor va ser assassinat damunt l'escenari. Efectivament, un exmarine amb antecedents de problemes mentals va entrar armat a un concert de la seva banda, Damageplan, i li va disparar repetidament abans de ser reduït ell mateix per la policia. Voleu afegir més melodrama? Resulta que el germà de Dimebag (Vinnie Paul) tocava la bateria aquell vespre, així que va veure com mataven el seu propi germà mentre intentava salvar la seva vida. I voleu afegir més mals rollos raros a l'equació? Tot això va passar el mateix dia que John Lennon va ser assassinat. Quina moguda eh?
Encara record la ràbia que em va fer quan, arribant a classe, un company em va donar la fatídica notícia. Em va fer ràbia perquè no podia entendre com algú podia haver mort un tio que, a més de ser un guitarrista fora de sèrie, semblava un tio divertidíssim (basta veure els vídeos editats per la seva banda, Pantera) i una genuïna bona persona. I em va fer ràbia la polèmica que es va generar en els mesos següents, criticant l'actitud violenta i extrema de grups com Pantera, criticant la tinença d'armes a Estats Units, bla bla bla... El millor de tot això? Que segurament el de l'enyorat Dimebag va ser el funeral més rockero de la història: va ser enterrat amb un taüt oficial Kiss (que existeix, cercau-lo al google), al seu funeral Zakk Wylde va tocar una cançó al piano, i el senyor Eddie Van Halen va donar la seva guitarra mes famosa (la Frankenstrat #2, que surt a la portada del disc "Van Halen 2") perquè descansi eternament juntament amb les restes inerts del guitarrista. Una passada, tenint en compte que Van Halen era l'ídol de Dimebag, i que les seves últimes paraules abans de sortir a l'escenari van ser "Van Fuckin' Halen!".
Bé, fins aquí aquest passeig pel costat fosc. El proper escrit us promet que serà mes alegre i somrient.