-Y tú, ¿De dónde has salido?, -Homicidio en primer grado... -No te creo... Tú no has roto un plato en tu vida

Benvinguts, incrèduls! Malamadre... Veracitat, força, violència, subtilesa... Tosar i l'estat de gràcia absolut... Resulta impossible no deixar-te atrapar pel seu camp magnètic i pels seus matisos... Una actuació per a emmarcar a la retina i a l'oïda, mereixedora de tots els premis possibles... Un Goya que, quasi, sembla poc...

La tensa i complexa 'Celda 211' va complir amb les expectatives i va marcar, amb força raonabilitat, el repartiment dels guardons més valuosos del cinema espanyol... Un palmarès goiesc bastant predible, però no per això, menys celebrat en una cerimònia en la qual s'estrenava Álex de la Iglesia com a cap visible dels acadèmics i amb Andreu Buenafuente com a conductor... El director basc va fer de perfecte amfitrió (amb tornada de fill pròdig inclosa... la de Pedro Almodóvar, of course), ajudat pel 'bonrotllisme' ( terme que s'ha repetit fins a la sacietat) del showman català, i va provocar un sentiment d'unitat gremial aclaparadora... En un any en el qual el cinema espanyol ha estat a tots els debats (la polèmica de la Llei Catalana del Doblatge, l'èmfasi feminista de González-Sinde com a ministra o la inevitable crisi...), Álex de la Iglesia va utilitzar la gala del passat 14 de febrer per a trencar files i manifestar una sensació de serenitat i força davant temps impossibles... El gran protagonista de la gala va ser ell, sense dubtes...

La meva total indiferència cap a les tres primeres pel·lícules de Daniel Monzón ('El Corazón del Guerrero', 1999;'El Robo más grande jamás contado', 2002;'La Caja Kovak', 2006) em va provocar certs prejudicis a l'hora d'anar a veure 'Celda 211'... El començament és convencional, quasi feble, però als cinc minuts apareix un individu embutxat en un xandall, amb veu cavernosa i aspecte intimidant, que interpreta el líder d'una revolta a una presó; des d'aquest moment fins al final del film, els meus dubitatius pensaments es dispersen, deixant pas a la que crec que és una de les millors pel·lícules que s'han fet al cinema espanyol en molts anys... I vuit premis Goya esdevenen el botí més just i/o ajustat possible...

Millor Pel·lícula, Millor Director (Monzón), Millor Actor (Tosar), Millor Actor Revelació (Alberto Ammann), Millor Actriu Secundària (Marta Etura), Millor Guió Adaptat (el mateix Monzón i Jorge Guerricaetxevarria), Millor Muntatge (Mapa Pastor) i Millor So (Sergio Burmann, Jaime Fernández i Carlos Faruolo) van ser les guardons d'aquesta narració intensa i directa, basada en el llibre de Francisco Pérez Gandul, sobre un motí carcelari dins el que tot posseeix força, suspens, veracitat i angoixa... Una cinta que passa volant i perdura en el record... Té molt mèrit el control de Daniel Monzón sobre tots els elements, l'admirable gir que es produeix a la història, la credibilitat que desprenen els personatges, els diàlegs i les situacions, un repartiment perfectament ajustat en el que alguns presos semblen interpretar-se a si mateixos, la factura, el ritme, la violència i la subtilesa que desprenen els grans títols del gènere...

Més enllà de tot elogi està l'impressionant recital de Luis Tosar... Et conta moltes i sorprenents coses amb els seus gestos, amb la mirada, amb els moviments i amb la terrible veu d'un personatge que podria ser d'una peça, d'un canalla amb codis ètics, d'un rei de la selva amb subterrània humanitat, d'un guerrer astut i brutal que també és capaç de generositat i comprensió... ben paraules del propi Monzón, "Malamadre es como Long John Silver, el de 'La Isla del Tesoro', que es malo pero no puedes evitar que te caiga bien"... en tot cas, s'ha convertit en una icona del cinema espanyol... El Goya per a Luis Tosar un assumpte inqüestionable... El contrapunt dramàtic a tan immens personatge és la parella formada per Juan Oliver i la innocent i embarassada Elena, és a dir, Alberto Ammann i Marta Etura; els premis secundaris a aquests reforcen l'esperit d'un repartiment quasi perfecte...

És coherent que 'Ágora' d'Alejandro Amenábar s'hagi hagut de conformar amb saboroses deixalles. S'ha premiat la brillant posada en escena tècnica i humana d'una superproducció d'alçada però amb ànima d'autor... Potser premiar l'originalitat i la valentia del tàndem Amenábar-Gil és premiar també la reinvenció d'un passat invisible, però que manifesta com mai l'eterna intolerància que caracteritza al dogmatisme radical: l'esclafament de qualsevol pensament lliure... Millor Guió Original, Millor Direcció de Producció (José Luis Escolar), Millor Fotografia (Xavi Giménez), Millor Direcció Artística (Guy Hendrix Dyas), Millor Vestuari (Gabriella Pescucci), Millor Maquillatge i/o Perruqueria (Jan Sewell i Suzanne Strokes-Munton) i Millors Efectes Especials (Chris Reynolds i Félix Bergés) són les 7 categories (justament) premiades per a l'odissea intel·lectual, política i social de la pensadora alexandrina Hypatia...

'Yo, también' o aquella estranya parella que es va emportar les Conxes de Plata a la millor interpretació al darrer Festival de Sant Sebastià, es va emportar un parell de dallonses: Millor Actriu (una desgarrant i comprensiva Lola Dueñas) i Millor Cançó (l'homònima 'Yo, también')... Ni Pablo Pineda (actoràs) ni els realitzadors Antonio Naharro i Álvaro Pastor van poder acompanyar un altre cop la seva companya de repartiment als guardons... El talent i la complexitat de la mirada de Mar Coll sobre les relacions personals i les màscares socials que envolten als rituals familiars de 'Tres Días con la família' li van valdre el Goya a la MIllor Direcció Novell... Tot i el magnífic paper de la catalana Nausicaa Bonnin a aquesta darrera, el Goya a la Millor Actriu Revelació va recaure en la argentina Soledad Villamil per 'El Secreto de Sus Ojos' de José Luis Campanella (probablement una de les millors pel·lícules argentines dels darrers anys), que també es va emportar el reconeixement com a Millor Pel·lícula Hispanoamericana... Estranyament, també optava al premi principal, en categoria nacional (eeein?)...

Altres premis: el desagradable i convincentment tarat Raúl Arévalo de 'Gordos' va ser el Millor Actor Secundari... La cinta de Daniel Sánchez Arévalo va ser la més maltractada de la nit (juntament amb 'El Baile de la Victoria' de Trueba; tampoc va ser nit per a koales i cobres... pobre 'Pagafantas', sempre patint), però no pot haver-hi bustets de pintor per a tothom... Això sí, el famós Alberto Iglesias va sumar el seu vuitè premi a la Millor Banda Sonora (l'únic guardó de 'Los Abrazos Rotos', tot i que el millor premi de la nit va ser la emotiva i tancada ovació per a Almodóvar), igualant el rècord de l'artesà tècnic Reyes Abades... 'Slumdog Millonaire' va afegir un altre premi (Millor Pel·lícula Europea, en detriment de 'Déjame Entrar' o 'La Clase'... Quina vergonya!) en la seva exagerada i desgarbadíssima carrera de reconeixements internacionals...

Les darreres pel·lícules d'Antonio Mercero tractaven de malalts físics i mentals... Senyals d'un patiment... El Goya de Honor va ser per a ell... Tant de bo aquest homenatge li hagués arribat abans de l'alzheimer a un home que va entendre immillorablement els gustos del espectador televisiu... Álex de la Iglesia li va portar la estatueta a casa... Va fer tornar Almodóvar... I sembla que pot orquestrar el definitiu idil·li entre el cinema espanyol i els espectadors... La cerimònia del passat diumenge ho fa semblar... Fins i tot no van faltar S.S.M.M. Penélope Cruz i Javier Bardem, que van presenciar (i/o presidir, diria jo) la gala...he, he, he... Fins la setmana que ve, incrèduls!